Catorze anys després del tret al genoll, va presentar-se a Urgències perquè continuava amb dolor, i els metges van veure que tenia el genoll ben inflat.
En van parlar, cosa que sempre s’ha de fer, i el van escoltar, cosa que sempre s’ha de fer, de primer. El senyor va explicar que catorze anys abans, quan llavors en tenia 32, havia rebut un tret al genoll.
En aquell moment van fer-li una radiografia, i van veure que el projectil havia quedat retingut al genoll, gairebé sencer, i que per sort no li havia fet gaire mal a l’os.
A més hi van veure que uns pocs fragments del projectil, ben petits, també eren dins de l’articulació del genoll. Li van parlar d’operació per treure-li el projectil i els fragments, però el senyor va dir que no.
Catorze anys després, aquest senyor torna a Urgències perquè les coses havien anat malament: més dolor i més inflor. No el van assenyalar amb el dit, no el van culpabilitzar, no li van dir res perquè això no és feina del metge, que no és jutge de ningú.
Els metges van buscar la radiografia original, i en van fer-li d’altres. I van extreure-li una mostra de sang per fer-ne una analítica.
A les noves radiografies van veure que el projectil s’havia fragmentat. Ara hi havia dos fragments grossos i una gran quantitat de fragments petits que estaven fins i tot més enllà del lloc on havia estat el fragment principal.
El pacient va assegurar que d’ençà del tret, cap cop hi va rebre, i que ningú no li havia fet res al genoll. No va prendre cap més medicació que analgèsics o antiinflamatoris per al dolor i la inflor.
S’havia de pensar, per tant, que la fragmentació del projectil havia estat un fenomen natural, propi de la misteriosa interacció, durant un temps perllongat, entre un projectil de plom i els poderosos sucs del cos humà.
A l’analítica de sang van veure que tenia anèmia, i que aquesta anèmia era microcítica (és a dir, els glòbuls vermells més petits del normal). També hi van veure que el nivell de plom a la sang era alt. Amb aquestes dues dades cal pensar en una intoxicació per plom.
Se sap que la intoxicació plúmbica (és a dir, per plom) és cosa ben seriosa. I que la intoxicació plúmbica per causa d’un projectil de plom retingut al cos és cosa ben rara, però prou coneguda (n’hi ha un cas infantil en un hospital militar de Texas).
Així, dos fets sorprenents havien passat. D’una banda, el mateix cos va fragmentar el projectil de plom en petits trossets, que ara eren pels voltants. De l’altra banda, molècules de plom van passar a la sang, i ara intoxicaven el pacient tot produint-li una anèmia microcítica.
Els metges li van proposar, al senyor pacient, de fer-li de primer un tractament quelant (és a dir, per disminuir el plom de la sang), i després una operació per treure-li els fragments del projectil i reparar l’articulació.
Com deia abans, ens cal escoltar abans de parlar, i hem respectart la voluntat de l’altre, fins i tot quan ens sembli que està equivocat. Ara, però, quan és evident que va errat, amb prou paciència cal explicar-li on és l’error i quina seria la solució. I proposar-li la solució. I convidar-lo a reflexionar.
Només si se’n sap prou el què es pot reflexionar per prendre una decisió sàvia i encertada. En aquesta segona ocasió, el senyor pacient va reflexionar tot sabent el què. I ara va dir que sí. I van poder començar amb el tractament quelant.
Dies després, poc abans de l’operació, però, el pacient va fugir de l’hospital on era ingressat per rebre el tractament quelant. I mai més se n’ha sabut res, d’ell. Trobo que és un fracàs, dels metges.
www.bello.cat / jordibell@gmail.com
