Fa uns dies vam anar amb la família a dinar a un restaurant. En la resta de taules, també regnava un bon ambient d’amics i parents. Molt prop nostre, parelles joves amb nadons i fillets de pocs anys, jo crec que devien anar a l’escola infantil.
Un cop asseguts, la mare d’un, i el pare d’altre, treuen el mòbil i la tablet. La Patrulla Canina i na Maia i l’Os, van ser els principals protagonistes del menú. Em va fer pensar que cadascú ha d’establir, segons els seus valors i principis, quin és el moment més adequat per donar a un fill un aparell tecnològic. Segur que no hi deu haver una resposta única, o una edat exacta, però em va fer molt pena veure l’escena. Els adults compraven la quietud dels més petits, pensant un poc malament, només volien que no fessin gaire nosa.
Quants canvis que han dut les noves tecnologies al nostre comportament, vaig pensar. Tornant a la taula del restaurant, l’ús de l’eina no pareix gaire nociu, però tot fa pensar que l’addicció que generarà serà un mal creixent estrictament proporcional a la seva edat. Podria passar que de grans, mostrin sobreexposició davant la pantalla petita, s’acostumin al mòbil i a l’ordinador, i estiguin enganxats a les xarxes socials. D’aquells que ja n’hi ha ara, necessitats dels «m’agrada», sempre pendents dels aparells, banyats d’ansietat. És trist que els fillets tinguin accés tan petits als dispositius, i molt més que els adults ens estiguem acostumant a veure això.
