La història de la humanitat està plena de casos on es buscava un efecte i se n’ha aconseguit un altre. Encara es veuen accions que pensen arribar un lloc i n’arriben a un de diferent, de vegades ben contrari del desitjat. Encara es donen coses d’aquest estil a Menorca.
El pardal comú, aquest ocellet de tons marronosos per sobre i clars per sota, que conviu estretament amb els humans, és un animalet que menja un poc de tot. Tant s’alimenten de gra, com de fruita, com d’insectes. A mitjans del segle XX, en un món encara molt cerealista, els falcats de pardals solien estar molt atents al moment de la producció de llavors en els camps sembrats i agafaven tot el que es podien posar al gavatx.
Conten que a la Xina d’aquella època, que volia convertir-se en una gran potència mundial (hi ha coses que es repeteixen constantment), es va decidir que aquests ocells que menjaven gra eren una plaga i que calia eliminar-los. En un país centralitzat, una ordre del govern es pot arribar a fer realitat de pressa. De manera que tothom es va aplicar a matar els pardals, enverinar-los i impedir-ne la seva nidificació. L’espècie va baixar dràsticament.
Diferents espècies d’ocells presenten aquesta alimentació variada i és freqüent que a l’època de cria incrementin la recerca d’insectes, perquè l’aport de proteïna va molt bé per al creixement dels pollets. Al camp, eliminar cents de milers d’aus no és una cosa inofensiva. En poc temps es van disparar les plagues d’insectes que van resultar molt més perjudicials que el poc impacte que en realitat tenien els pardals.
Els pretesos avanços agraris per situar-se en primera línia es van trencar per un augment exponencial dels llagosts que es van menjar les collites i el país va passar per uns anys de fam que van acabar amb els somnis de progrés. Temps després, el govern xinès va importar -diuen que d’amagat- milers i milers de pardals des de Rússia.
25 anys abans del cas de la Xina, els nord-americans van eliminar els llops del parc de Yellowstone. Al cap d’uns anys es va veure com les poblacions d’herbívors creixia d’una manera insospitada, i el seu impacte sobre la vegetació -i indirectament sobre moltes espècies d’animals- es feia enorme. Al cap d’unes dècades, els llops es van reintroduir i aquella zona ha recuperat l’esplendor natural propi.
A bona part de la Península ibèrica, es van eliminar els llops i els óssos. I ara hi ha una plaga de porc senglar amb unes efectes molt preocupants, tant per a la fauna silvestre com per a algunes zones de cultius que en pateixen les seves visites periòdiques.
Una cosa similar passa amb les parets seques que delimiten les tanques de Menorca. Aquesta arquitectura popular, capaç d’anar encaixant milions de pedres de tota mida sense cap material que ho enganxi, només amb la força natural de la gravetat, és una mostra d’adaptació intel·ligent als recursos disponibles.
Hi ha finques on s’estan eliminant parets seques, de vegades amb permisos especials i de vegades sense autorització. Els propietaris que ho fan pensen que llevant aquests obstacles aconseguiran camps més grans i més eficients a l’hora de produir.
La trama de 12.000 quilòmetres en què s’ha estimat la retícula de parets menorquines fa moltes funcions, algunes evidents: delimita l’espai per a controlar els ramats, organitza el territori per a la gestió dels conreus, frena l’efecte del vent, acumula les pedres fora de la zona de cultiu, minimitza la pèrdua de sòl fèrtil...
Però també genera altres aportacions que no són tan explícites. Un mur construït amb còdols acoblats constitueix un refugi excel·lent per a centenars d’animalons. A la seva vorera, hi neixen plantes silvestres, de vegades arbres conformant una mena de boscos en filera, que aprofiten el recer i l’increment d’humitat i que també alberguen molta fauna, al temps que contribueixen al paisatge en mosaic tant característic de l’illa.
Però més decisiva és la sinergia que s’estableix entre les plantes que es cultiven i la fauna silvestre que viu al voltant de la tanca. Actuen com a controladors naturals de plagues i com a pol·linitzadors necessaris per a determinades sembres.
Els ocells xinesos, els llops americans i les parets menorquines, es cobren un peatge, però el què retornen és molt més important. Si les parets les haguéssim de construir ara, valdrien una fortuna. No ignorem aquest enorme patrimoni només per càlculs poc holístics.
