Menorca és la illa que més envelleix de les Balears i, a la vegada, la que concentra el grau de dependència més elevat respecte de la resta de les illes.
El mateix dia que «Es Diari» publica la notícia, un amic m’explicava que es troba desbordat per la situació de la seva mare. Vuitanta llargs, viuda, únic fill, i amb qüestió de poques setmanes ha desenvolupat una demència senil. Ja havia previst la contractació d’una persona que oferís ajuda a la llar, però va patir un petit accident i va acabar de baixa mèdica. Finalment, se’n fa càrrec la pròpia família. Ara comença un dur camí, primer sol·licitant la dependència, i no tan sols per la prestació, sinó pel reconeixement de la situació. Inici d’expedient, visites a domicili, avaluació de grau... tràmits que poden allargar-se molts mesos, o anys. No sabem si arribarà a temps de poder comptar amb una petita prestació. Mentrestant, haurà d’afrontar la situació sol, perquè qualsevol recurs -suport domiciliari o plaça residencial- ja fa tard. Aquesta és, baix el meu punt de vista, l’etapa més dura.
Per açò, si tenim 2.370 persones que requereixen una despesa per part del Govern que supera els 13,5 milions d’euros, sumant tots els serveis existents, està beníssim. Gastem-los. No llevem ni un cèntim a cap dependent.
La millora d’un país, d’una comunitat, es mesura per la prestació que ofereix a les persones més vulnerables, de la seva atenció sanitària, social i d’acció educativa.
