Plou. Els tirans no poden evitar de repetir les rutines dels referents que els han precedit. Una música trista sona al carrer. Què volen aquesta gent, que truquen de matinada. S’envolten de foscor per traslladar els presoners polítics a Madrid dins autocars amb compartiments claustrofòbics -cel·les per nans, autèntics taüts verticals: un metre de llarg per un metre seixanta d’alt-, inhumans. No ho fan debades. Els presoners polítics han de ser tractats com bestiar. El càstig és bidimensional. Cap als individus que el pateixen en les seves carns i cap a la comunitat. Tampoc no és gratuït que un guàrdia civil se’n rigui obscenament dels presoners i de la multitud que flanqueja les carreteres que van travessant i que pengi després el vídeo a les xarxes socials. Ho hem dit. Càstig en dues direccions. Està escrit en el manual dels tirans. Igual que en els estats totalitaris, l’obscenitat policial no tindrà conseqüències. Fins i tot tal vegada obtindrà un regal en forma d’ascens o de felicitació privada o oficial. És igual que ens governi el PSOE. Ens governa el Règim Antic. Ens governen els seus esbirros. Ens volen humiliats, derrotats. I volen que la humiliació duri moltes generacions. Ingenus. Si no ho va aconseguir Franco (ni Felip V), com volen aconseguir-ho els seus descendents que han tastat la corrupció, s’han banyat en el llac d’Europa i han actuat en el gran teatre d’Atenes? Només aconseguiran retardar l’inevitable. S’assemblen al guardià del conte de Kafka. Davant la llei. La porta de la independència està oberta i no hem d’escoltar el guardià que ens diu que no hi podem entrar. Igual que en el conte és la nostra porta. Montesquieu va ser qui més s’hi va atracar: «No existeix tirania pitjor que l’exercida a l’ombra de les lleis i amb aparença de justícia».
Vivim en una tirania amb aparença de democràcia. En una tirania pots lluitar contra el tirà i contra els esbirros que l’estalonen amb la seva complicitat. En una tirania amb aparença de democràcia només pots anar de camí al tribunal en un autobús que incompleix els estàndards occidentals del transport de bestiar.
De matinada han trucat, la llei una hora assenyala. La llei amb aparença de justícia. Els funcionaris no la poden defugir. L’aparença de la llei, vull dir. També estan sotmesos a aquesta aparença. De matinada han trucat, són al replà de l’escala. Flors que s’han assecat fermades del tronc d’un arbre de la Diagonal recorden la víctima d’un accident, segurament mortal, davant la seu central de l’Institut Ramon Llull. La mare quan surt a obrir, porta la bata posada. Fa molt de fred. Són senyals. Com l’estudiant de la cançó que és llançat per la policia franquista des del replà de l’escala, els polítics catalans presos no tindran un judici just. Per començar, el judici no s’havia d’haver celebrat. Si a tu, apreciat lector, t’acusen d’haver robat un cotxe sense haver robat cap cotxe, et tanquen en presó provisional durant més d’un any per haver robat un cotxe que no has robat pots estar segur que no tindràs un judici just perquè no et poden jutjar d’haver robat un cotxe sinó has robat mai cap cotxe i, per tant, la condemna ja l’has pagada per endavant encara que et declarin innocent.
Els mateixos tirans saben que vivim en una tirania. El subconscient els traeix. El president del govern espanyol Pedro Sánchez va tenir un lapsus rallant del president de Veneçuela, l’indesitjable i ridícul Maduro: «Només els tirans fiquen demòcrates a la presó». Inconscientment reconeix que és un tirà d’elegant corbata i que, per tant, Espanya és una tirania perquè el seu Estat ha ficat demòcrates a la presó. O és un estúpid de set soles o el subconscient l’ha traït. El lector perspicaç apuntarà que, si visquéssim en una tirania, jo no podria escriure aquests articles on dic que Espanya és una tirania. El lector s’equivocaria d’època si pensés així. Les tiranies contemporànies han llegit Montesquieu i han reforçat amb ciment les estructures de les aparences.
Aparença de democràcia. Tirania real. Aparença de judici just. Judici amb la sentència ja escrita i encara no ha estat dita en veu alta. Les vulneracions al dret a la defensa s’han anat succeint de manera regular abans fins i tot de l’anunci de la data del judici. Filtracions interessades a la premsa, utilització de la data d’inici del judici per dificultar la feina dels advocats defensors, desestimació de testimonis de la defensa -Felip VI, Puigdemont, Chomsky...-, autorització de tots els testimonis de l’acusació, denegació presència d’observadors internacionals, vulneració al dret constitucional de tenir un judici íntegre en català -la llengua dels acusats-, prohibició d’ordinadors als presoners polítics per tal de preparar el judici o la mateixa composició del Tribunal Suprem format per jutges contaminats per haver expressat opinions contràries o hostils a la ideologia dels acusats. Etcètera, etcètera. I el judici encara no ha començat! Quan comenci, Montesquieu observarà des de l’estrada del cel, o de l’infern, la seva terrorífica profecia. Tirania. Poder tirànic. Autoritat opressiva. Acció tirànica. Pres del llatí tyrannia amb el mateix significat.
