No és res nou, però va a més. Les decisions i les accions no s’executen només en funció d’eficàcia i justícia, sinó també del seu efecte mediàtic. L’impacte es calcula. La imatge s’imposa. Per exemple, una part essencial de viatjar és ara mateix divulgar-ho a xarxes. S’inauguren obres de gran importància amb el doble sentit d’obra, ja que al constructiu s’hi afegeix el teatral. I es fan representacions públiques d’iniciatives conegudes també amb el doble significat de representació, el figuratiu i el de presentació reiterada.
La vaga per la igualtat d’ahir busca l’impacte com a eina de canvi social. La convocatòria no pretén perjudicar un patró o un usuari, com fan les vagues tradicionals, sinó generar una consciència compartida en una causa justa. La feminista és una reivindicació inqüestionable, imprescindible i que admet pocs matisos (els que s’escolten per la dreta són lamentables), però el recurs de la vaga general per a assumptes de justícia universal (no d’una empresa o servei) busca únicament ressò mediàtic. La promouen sindicats amb predicament a les ben cobertes espatlles del cos funcionarial, una esquerra que competeix per veure qui la té més grossa (la consciència social) i uns estudiants que amb el seu impuls juvenil cada curs troben un motiu per no anar almanco un dia a classe, una rutina gairebé ja curricular.
És molt probable que gran part de les dones que més pateixen desigualtats no hagin fet vaga. Aquest mètode, que ahir exigia equiparació, no és gens equitatiu perquè de facto deixa fora les de situacions laborals més precàries. Seria recomanable trobar alternatives pel que fa a les mobilitzacions per causes socials i vitals com aquesta (endavant amb les manifestacions!), perquè el món laboral ha canviat i les vagues ja no paren fàbriques. Els mails pendents s’acaben mirant. Cert és que aconsegueixen el que pretenen a curt termini: tenir impacte mediàtic. Però per anar més enllà, per desgràcia, encara farà falta alguna cosa més.
