L’aproximació a la natura sense ànim extractiu és una cultura que s’està fent àmplia a les darreres dècades. Com tot canvi que es generalitza, ocasiona algunes tensions i ofereix mostres de convivència curiosa entre modes i costums. La societat moderna és cada vegada més urbana i això es nota en el comportament de la gent a les ciutats o als entorns rurals.
Es mantenen molts hàbits de la societat d’abans, com anar a cercar bolets, collir espàrecs, cercar cargols els dies plujosos, o sortir al camp per a caçar o al mar per a pescar. Tot això són activitats extractives, fruit de la llarguíssima convivència d’una espècie que va aprendre a sobreviure interactuant amb la natura.
Però fa devers 200 anys es va incrementar un èxode del món rural cap a les ciutats, que no s’ha detingut. Molts experts pronostiquen que aquesta tendència seguirà en el futur i que les ciutats cada vegada seran més grans. En qualsevol cas, resulta evident que moltes persones s’han allunyat del camp i ja no mantenen la mateixa relació amb els ambients rurals que el que era costum fa anys.
Aquesta diferenciació creixent entre els dos àmbits es va aguditzant i de vegades sorgeixen conflictes que no són fàcils de resoldre. Perquè sovint un món no entén l’altre. Un exemple és la relació amb els animals domèstics.
Els humans hem eliminat completament els ramats salvatges a moltes zones del món, i els hem substituït per bestiar domèstic. Els nostres avantpassats caçaven els herbívors silvestres que vivien lliures i noltros ara sacrificam els vedells que creixen entre parets. El sacrifici sistemàtic d’animals era una cosa que -fins no fa tants d’anys- formava part de la cultura amb què quasi tothom es criava.
Però des de la ciutat les coses es veuen amb altres òptiques. Els problemes ambientals generats sensibilitzen més la gent, el patiment que poden sofrir les altres espècies està reconegut i a vegades legislat, la relació amb els animals domèstics que hi ha a les cases és llarga i crea una convivència diferent. Aquestes i d’altres condicions fan néixer una visió que era inusual fa unes dècades.
La natura no funciona sense ramats, siguin silvestres o domèstics. Gran part dels cicles de la matèria i la fertilitat de la terra depenen (perquè han evolucionat així) de la presència d’herbívors, carnívors i necròfags. Si apostam pels domèstics (els silvestres necessiten també depredadors per no alterar els cicles naturals) tenim al manco dos reptes a resoldre. Per una banda gestionar-los per a substituir correctament la funció natural dels silvestres, i de l’altra acordar uns codis ètics de benestar i dignitat.
Els conflictes entre el món extractiu i el món contemplatiu de vegades es troben amb situacions curioses. Per exemple, una persona pot anar amb un ca de companyia i portar-lo lligat pel Camí de Cavalls (per a no afectar la fauna silvestre ni molestar els ramats) i trobar-se amb uns caçadors de conills que duen un grapat de cans lliures que ensumen tots els racons de la tanca.
Igualment, per seguir en el mateix entorn, hi ha persones que consideren de mal gust trobar excrements de ca pel Camí de Cavalls, però accepten amb normalitat que hi hagi excrements de vaques, ovelles o cavalls, que no deixen de ser molt més generosos.
O també el cas de terrenys no vedats de caça, que s’anomenen lliures perquè el costum era que tothom que porti escopeta hi pugui entrar a caçar, però hi ha problemes si hi entra gent a fotografiar les flors, per exemple. En realitat, té més risc una arma que una càmera de fotos, però també podria ser que els fotògrafs urbans deixin les barreres obertes i s’incrementi el perill de descontrol del bestiar.
Després trobam valoracions xocants en l’altre sentit. La vida molt urbana genera una sort de naturafòbia, que fa que la gent abomini dels pocs arbres de la ciutat (les arrels mouen les ratjoles, el pol·len fa al·lèrgia, els ocells hi dormen i ho ruixen d’excrements...). Sovint acaben preocupant més els orins dels cans que el fum dels vehicles o les restes orgàniques que els nombrosos plàstics que la gent tira a terra.
Ens pot emocionar veure les pèssimes condicions d’una granja porcina intensiva i tenir a casa un pobre peixet dins un recipient d’un pam de diàmetre, perquè l’empatia no sempre és equitativa.
Encaixar les cultures en evolució és complex i de vegades apareixen les contradiccions. Al final, es tracta de pensar-hi i de mirar de deixar les coses una mica millor de com les hem trobades.
