L'ocultisme és la pràctica i creença de poders misteriosos o amagats, forces sense fonament científic ni explicació racional. Diferent és l’ocultació, que consisteix a fer que una cosa tangible no es vegi. El que és ocult inquieta per desconegut, misteriós. Si telefonen d’un número ocult, tot d’una desconfiam, no sabem si ens voldran vendre una aspiradora de dalt de tot amb una conversa que serà gravada per a la nostra seguretat o si serà una enquesta electoral.
Precisament, qui no surt ben parat a les enquestes sol argumentar que seu és el vot ocult. És a dir, que molts dels seus votants han preferit no contestar a l’enquesta de forma sincera, com si açò els hagués de suposar problemes inquisitorials. Creença avui dia pròpia de l’ocultisme.
Poc abans del 28-A, Casado es feia seu aquest vot ocult. I sí, el PP tenia un vot ocult, però no era el demoscòpic. Era un vot que estava ocult dins el partit, una part important dels votants que a les darreres dècades l’han convertit en un partit fort, referent, de govern, que li han permès monopolitzar el seu bloc ideològic. Era aquell vot més afí a la dreta més dura que s’estenia per Europa, més bel·ligerant amb els nacionalismes perifèrics, allunyat del terreny de joc majoritari de la correcció política. Els dirigents del PP procuraven una certa ocultació d’aquesta dreta seva més nostàlgica i rotunda.
En sortir a la llum, del PP cap a Vox, aquest vot deixa d’estar ocult. Açò ha castigat el PP però ha posat totes les cartes damunt la taula. No són nous, no han aparegut o transformat de sobte per un encanteri d’ocultisme. Són els que són, els que eren. Sempre hi han estat. La diferència és que han deixat de ser vots ocults... dins el PP. Ara estan identificats i quantificats. Tal vegada és millor, sense ocultacions. De moment, en deixar d’estar ocults han impulsat la mobilització de l’esquerra. El PSOE no ha triomfat pel seu eslògan «Haz que pase» sinó més bé per un «Haz que no pase». Quines coses oculta el destí. Continuarà.
