No he estudiat mai Literatura Comparada però m’hauria agradat haver-ho fet sense menystenir els estudis que vaig realitzar a la UB de Filologia Catalana. Parlar de teoria literària, comparar les diferents obres i les diferents literatures i treure’n conclusions o noves visions enriquidores després d’haver-les estudiades a fons m’hauria semblat un bon pla de futur.
Com que no ho vaig fer, per les mateixes raons m’hauria agradat estudiar Política Comparada. Un altre nivell, unes altres comparacions, unes altres dades i conclusions tot seguint el mateix mètode d’estudi.
Per exemple, aquesta passada setmana, han coincidit en el temps els escrits de les acusacions del judici del procés i els trenta anys de la revolta i posterior repressió salvatge per part de les autoritats xineses dels manifestants de Tiananmen.
Per tant, la casualitat ens ha posat en safata que puguem comparar la República Popular de la Xina i la Monarquia Parlamentària d’Espanya.
Una tercera notícia relacionada ha estat que el Tribunal Suprem ha ajornat l’exhumació del dictador Francisco Franco.
Per aquí podem començar amb les comparacions. Xina té un mausoleu dedicat al seu líder, que va provocar milions de morts durant el seu terrorífic mandat. Espanya, disposa d’un mausoleu dedicat a la figura terrorífica de Francisco Franco que va provocar milers de morts (més, tal vegada, proporcionalment parlant, si comparam aquestes víctimes mortals amb el total de la població).
A Pequín es pot contemplar la mòmia de Mao Zedong. I, a la Comunitat de Madrid, en concret al Valle de los Caídos, a la Serra de Guadarrama, es pot admirar la mòmia enterrada de Francisco Franco.
La República Popular de la Xina ha estat descrita per diversos politòlegs com a un estat autoritari amb restriccions severes en moltes àrees sobretot en la llibertat d’expressió, la llibertat d’assemblea, els drets reproductius i la llibertat de religió.
La Monarquia Parlamentària d’Espanya està considerada per molts politòlegs com a un estat democràtic amb evidents restriccions en la llibertat d’expressió -Valtònyc, els titellaires i centenars de tuitaires, etcètera, etcètera-, la llibertat d’assemblea -Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart...-, el dret de participació política -una altra vegada els polítics empresonats o a l’exili- i la separació de poders (la prova és l’esperpent amb connexions amb els partits polítics protagonitzat pels fiscals, les acusacions particulars i els magistrats del Tribunal Suprem).
Unes altres similituds són l’existència d’un cap de govern perenne i inviolable -Felip VI i Xi Jinping- i un partit únic o Comitè Central. La diferència és que a la República Popular de la Xina no està fragmentat com a Espanya. A orient governa amb mà de ferro el Partit Comunista de la Xina, amb les sigles PCX. A Espanya sempre han governat el PP i el PSOE. Un únic partit a la Xina. Bipartidisme a Espanya. Un bipartidisme que esdevé unitari quan la situació ho requereix. Llavors, per exemple amb el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, els diversos partits, com si fossin cèl·lules mononuclears, es fusionen espontàniament en una cèl·lula única de manera que, com a la Xina, formen un gran i repressor partit de sigles inacabables i impronunciables: PPPSOEC’S. Una vegada aconseguit l’objectiu d’esclafar la llibertat d’expressió i la llibertat d’assemblea se’ls uneix un quart partit -Vox- a la fase de repressió per culminar la fusió cel·lular del gran Partit Central amb moltes similituds amb el PCX. Una vegada marcades les regles del joc passen el testimoni de la repressió als jutges. L’espectacle ha estat sublim. Tots els drets dels acusats del procés han estat vulnerats. S’ha permès que Vox fes autèntics mítings abans de les eleccions i la Fiscalia -depenent del PSOE- i l’Advocacia de l’Estat -també depenent del PSOE- han pronunciat autèntics al·legats polítics més que no pas jurídics dignes del Comitè Central xinès. Com s’havia previst, el judici ha estat una farsa amb aparença de respectabilitat. La sentència va ser escrita pel Rei. Sense respecte per les sentències alemanyes, escoceses i belgues, sense respecte per les resolucions de l’ONU, Espanya ha perdut l’oportunitat de mostrar-se davant el món i davant els seus propis ciutadans com a un veritable estat democràtic. La Xina és una vella dictadura que s’encamina amb lentitud asiàtica cap a la democràcia. Espanya és una jove democràcia que desfila al pas de la cabra i dels legionaris cap a una dictadura amb les formes noves del segle XXI. Quina de les dues mòmies que descansen en luxosos i venerats mausoleus a Madrid i a Pequín deu estar més contenta? Franco o Mao Zedong? Aquesta mateixa setmana, el dia 155 de l’any, el Tribunal Suprem ha ajornat l’exhumació del dictador espanyol. La paradoxa que ho explica tot és que és el mateix tribunal que ha jutjat els acusats del procés.
MAUSOLEU. Tomba monumental. Pres del llatí. Originàriament ‘sepulcre del rei Mausol’.
