Fa dies el Consell informava que la població de miloca a l’Illa ha arribat a un punt de saturació. El nombre d’exemplars s’ha estabilitzat perquè no disposen de recursos per créixer, sobretot hàbitat i aliment. El comportament dels humans és similar pel que fa a l’aliment, tot i que en lloc de xerrar de restes de cadàvers xerraríem d’ofertes laborals. En temps de crisi, la població baixa. Si les vaques engreixen, la població augmenta. Pel que fa a l’hàbitat, però, no hi ha una relació directa a Menorca entre disponibilitat física d’espai i demografia, tot i que pels preus actuals del mercat de l’habitatge pugui semblar el contrari.
Les greus dificultats per llogar pisos d’unes mínimes condicions a preus raonables es podrien interpretar, amb una aplicació de lògica econòmica simplista, com un símptoma de saturació demogràfica. És a dir, no hi ha habitatges assequibles a l’abast perquè hi ha més demanda que sostres disponibles. Però aquest argument és erroni, perquè els humans som molt més complicats que els animals. Es produeix la malèvola paradoxa que l’absència de pisos assequibles es produeix al mateix temps que hi ha centenars de pisos buits, un potencial de creixement urbà molt gran i una administració pública amb capacitat per construir.
Les causes del problema han estat prou analitzades. Les mesures per intentar revertir-la són tan conegudes com la seva, a hores d’ara, insuficiència. S’ha d’anar més enllà de les proclames voluntaristes i les polítiques subsidiàries per evitar que allò que per als treballadors és necessitat sigui un motiu d’especulació per a inversors calculadors. Un factor que és determinant per a una miloca, ben segur ho serà també per als humans i no pot quedar, sense que hi hagi cap límit, a lliure disposició del mercat. El nou Govern ho ha posat ja damunt la taula (beníssim), però el tema mereix una urgència que no transmet, d’entrada, l’anunci de la creació d’un observatori per establir, ara, l’abast del problema. Coses d’humans.
