L’altre dia, arran del gran incendi que ha cremat 6 000 hectàries a la zona de l’Ebre, escoltava l’explicació d’un enginyer agrònom sobre els perquès de tan gran catàstrofe. Parlava, entre altres coses, que l’abandonament de moltes terres de cultiu ha facilitat la propagació de les flames, ja que la terra cuidada i treballada esdevé un tallafoc natural que hauria impedit la gran extensió que ha agafat l’incendi. I senyalava que aquesta causa és fonamental en els grans incendis o els anomenats incendis de sisena generació (com el que va tenir lloc a Portugal): des del neolític els humans hem cuidat i modelat la terra i el paisatge per treure d’ella el que necessitem per viure.
La revolució industrial va iniciar l’èxode del camp a la ciutat i un canvi substancial en els sistemes de producció i de vida, èxode que ha augmentat fins avui. I hem abandonat la terra. Paral·lelament, ha anat augmentant la contaminació de l’aire, dels aqüífers, del mar, del sol, s’han anat reduint les superfícies boscoses a tot el planeta, han augmentat les emissions de gasos contaminants, s’ha anat degradant l’atmosfera, s’accelera el canvi climàtic i l’escalfament global…
Ens hem d’inventar productes biodegradables que substitueixin els mars de plàstic que assolen grans superfícies i aniquilen la fauna marina; hem d’apostar per energies netes que reverteixin el gran mal que li estem fent al planeta. I, encara i així, hem abandonat la terra en el sentit més estricte del terme. Allò que més ens ha caracteritzat com a espècie, ara és l’origen de la nostra autodestrucció. Som així de contradictoris. I el més greu és que encara hi ha qui ho nega…
