Gairebé es compliran tres mesos des de les passades eleccions generals. Unes eleccions que van estar marcades per una campanya estrident i crispada, una considerable participació en les urnes (mai prou com molts voldríem) i un vot preventiu per evitar l’entrada de l’extrema dreta al govern de l’Estat, sota la possibilitat real d’un pacte a l’Andalusa per part de les forces dretanes (PP, Cs i Vox).
Com està succeint a la majoria de països europeus, el bipartidisme és una fórmula ara per ara esgotada i que no és ben vista per la ciutadania; els demòcrates es decanten per diverses opcions polítiques (cosa que denota maduresa i sentit crític) i aquest fet porta implícita l’encomana de pactar, dialogar i fer exercici veritable de democràcia. Aquesta és la realitat política que també s’ha instal·lat al nostre Estat.
Que els partits progressistes, els que més estaló han rebut per part de la ciutadania i més capacitat tenen per formar govern, no siguin capaços, tres mesos després, de posar-se d’acord i estabilitzar racionalment la situació política d’Espanya és una decepció per a molts votants. Si a més a més envien missatges velats d’unes possibles segones eleccions, les quals aboquen una incertesa més que certa respecte els resultats que podrien esdevenir, llavors és que les cúpules d’aquests partits no han entès res i segueixen enfrontant la nostra vida política des d’una òptica que ja no és vigent i no pas des de l’acord i la flexibilitat que seria desitjable i esperable davant el nou panorama. I en som testimonis permanents d’aquests desencontres! Esgotador...
