Aparcar als pobles (i no només als pobles...) de la nostra illa els mesos d’estiu pot esdevenir una missió quasi impossible o, si més no, un motiu per perdre els nervis i la tranquil·litat que ens caracteritza. Els riscos augmenten quan ens referim als dos pols d’atracció de més turistes, Maó i Ciutadella. D’entre tots, però, potser la ciutat de ponent és la que més problemes té a l’hora d’encabir el gran volum de cotxes que s’hi desplacen.
L’altre dia vaig arribar a Ciutadella amb el cotxe i vaig començar el periple per diferents indrets de la ciutat per mirar de deixar-lo aparcat. Els intents en zones de no pagament van ser del tot infructuosos. Deixant enrere la zona blanca, la verda o la taronja (galimaties colorista que deu ser la desesperació de qui pateix de daltonisme), em vaig adreçar cap a la zona blava (aquella que, malgrat ser a la via pública, és de pagament). Sí! Tota contenta pel privilegi d’haver pogut deixar el cotxe ben col·locat em vaig disposar a abonar la tarifa corresponent. Següent entrebanc: la màquina expenedora de tiquets era tan complicada de fer servir que s’havia generat una petita cua d’usuaris que intentaven pagar i no ho aconseguien. Penses internament que són els altres que no s’aclareixen, «no deu ser tan difícil...». Error. Després de molts intents de pagar amb monedes, no vaig tenir més remei que fer-ho amb tarjeta. L’operació aparcament es va saldar amb mitja hora de rodar, el preu del tiquet, la comissió de la tarjeta de crèdit i tot el temps i desgast ‘invertit’ a aconseguir-ho.
Serà que Menorca se’ns queda petita, o bé és que som massa gent perquè aquest paradís nostre ens aculli folgadament? Entremig, és clar, hi ha marge per millorar coses. Paciència tinguem!
