El darrer fitxatge de l’Hestia, Alberto Corbacho, té una estadística gairebé inèdita. En les darreres dues temporades ha jugat 55 partits en què ha llançat 262 triples i... només 13 tirs de dos punts! Un súper especialista. Açò no vol dir, però, que la seva incidència al joc es redueixi a anotar de tres. El fet de tenir una amenaça extraordinària com aquesta condiciona molt la defensa rival. Provoca més atenció als seus tirs i així deixa més espai als companys. No es pot arribar a tot. Si, per exemple, es dediquessin dos jugadors a frenar Corbacho, un altre quedaria sol.
Fora del bàsquet és el mateix. A la vida es van produint amenaces a les quals s’ha de donar una resposta proporcional i assenyada per minimitzar riscos sense tornar boig. Ser sensat és important, sobretot ara que partits polítics llancen constants amenaces tremendistes per distorsionar qüestions sensibles i alterar el focus dels problemes, convertint víctimes en potencials criminals. Com advertir sobre violacions i màfies del rescat per evitar xerrar de la vergonya de tenir gent tirada al mar.
Amenaça han estat sempre els cavalls a les festes, qualsevol carretera amb més o menys carrils, les piscines amb al·lots... Fins i tot el menjar s’ha convertit en una amenaça, multiplicada per bacteris estivals i paranoies progres, davant la qual cada u aplica diferents nivells de precaució i dieta. Però no es pot esperar sempre que l’administració o una mena d’esterilització vital sense jaleos ni pernils les neutralitzi per a absoluta tranquil·litat nostra. Seria exagerat. Cal mantenir la sang freda, no sobreactuar, i aprendre a conviure amb un marge inevitable de perill.
Ara bé, tancar una reunió d’alt nivell sobre l’amenaça que suposa la feble situació energètica de l’Illa amb la simple convocatòria de noves reunions suposa gelar la sang del personal, infraactuar i deixar un marge evitable de perill. Ho fiam tot al fet que no torni a passar que un cap de fibló amb la punteria de Corbacho ens fiqui un triple desperfecte letal.
