Vam partir de Cala Galdana amb el cotxe en direcció al port de Maó on havíem d’embarcar amb el ferri que ens havia de transportar a Barcelona. Estàvem mentalitzats amb la violència extrema que ens trobaríem a la capital catalana quan arribéssim. Assassinats, robatoris amb força, violacions, combats de catanes als carrers, duels a mort amb pistoles amb pany de sílex, en fi, un desgavell general accentuat pel nostre màxim temor, ocupació il·legal del nostre pis de l’Eixample després d’haver-nos canviat els ocupes la tancadura. És el que havíem llegit tot l’estiu a la premsa, el que havíem escoltat durant aquests dos mesos de calor a la ràdio, el que havíem vist durant les vacances a Menorca a les televisions públiques i privades espanyoles. La sortida de la bocana del port amb el ferri ens va semblar com una premonició del que ens acabaríem trobant a la ciutat.
La tramuntana escombrant l’entrada del port des de la Mola fins a l’illa de l’Aire, absència de barques de pescadors de raors, velers de les regates celebrades amb les veles inflades pel vent del nord semblants a bòlids marítims i un símptoma de l’estat general de la mar traduït en el viratge del vaixell per agafar la temperada ruta del sud. Protegits pels penyals blancs de migjorn que hem navegat arran d’aigua amb el caiac durant tot l’estiu o quan el bon temps ens ho ha permès -coloms salvatges entrant i sortint de les coves de marès, antics dormidors d’animals extingits, pins creixent fins a la vorera del cinturó de les roques, penyes picades pels contrabandistes, ponts naturals que les onades i els corrents d’aigua dolça han traçat perquè els puguem travessar com un ritual antic amb la precària embarcació...- gaudim del plaer de veure la costa sud amb les seves bellíssimes cales que, a l’hora exacta que les contemplam des d’un parell de milles nàutiques de distància, deuen estar ja abarrotades. Serà així de plàcid tot el viatge, tota la travessia marítima? No som ingenus i saben que quan deixem l’abric de la nostra estimada illa, quan deixem a popa el far de Punta Nati, tornarem a estar a mercè de l’implacable Golf de Lleó. Seran un parell d’hores que provocaren anades i vingudes de molts passatgers als lavabos. Conscient des de petit del meu mal de mar he previst el temps meteorològic sense haver de consultar al gran Agustí Jansà i he pres una Biodramina sense cafeïna.
Cada vegada m’agrada més viatjar en vaixell (en barco, com diria el meu admirat Antoni Tudurí). El que valor més és la transició entre els meus dos mons. L’insular i el continental. L’avió elimina tota la màgia i no et deixa viure aquest trànsit lent que ajuda a mentalitzar-te i a imaginar el que et trobaràs. El ferri atraca puntual a la vora del telefèric del Port o torre de Jaume I que està connectat amb la zona de Miramar, a la muntanya de Montjuïc. L’estàtua de Colom ens vol enganar apuntant una altra vegada cap a la mar. No et farem cas fins que no ens revelis la teva nacionalitat astut almirall. Ignoram, per tant, l’il·lustre navegant i enfilam amb el cotxe pel passeig de Sant Joan. La ciutat amaga molt bé la seva violència. No surt fum dels edificis incendiats per la torba i cap malfactor ens barra el pas ni ens trenca els vidres del cotxe amb bats de beisbol per robar-nos la nostra valuosa -capses amb pots de tomatigat i sofrit que ens han de durar tot l’any si no ho volem percebre com una derrota- càrrega. Ens agradaria sentir-nos com solitaris integrants d’una perillosa ruta comercial pel desert -la ruta de la Seda, per exemple- però la ciutat ens rep amb indiferència i ens agrada que ens ignori com si fóssim un vehicle més que la creua des del mar en direcció a la muntanya. Tampoc no ens han ocupat la casa i, amb la tralla del viatge, sentim com una mena de desconnexió amb la realitat contada pels mitjans de comunicació amb l’objectiu de crear de manera artificial un clima de violència inexistent -les estadístiques només indiquen un lleuger repunt que és un mirall del que passa a la resta de grans ciutats espanyoles i europees- per enviar una amenaçant solució en forma de policia espanyola (i ja sabem a Barcelona com es comporten els cossos de l’estat quan són requerits). Per sort, havíem enviat uns experts exploradors amics i els informes secrets havien estat tranquil·litzadors. Diego Prado, excel·lent escriptor en llengua castellana, havia escrit al seu perfil de Facebook: «La imagen que de Cataluña están dando algunos anormales (escenario guerracivilista, violencia extrema en las calles, intolerancia al castellano...) es acojonante. No sé en qué conocimiento de Cataluña se basan, más allá de los rebuznos típicos de Intereconomía, COPE o La Razón. Su tergiversación de la realidad es vergonzosa. Cada año, por la Diada, parece que llega el fin del mundo, cuando los que vivimos aquí sabemos que, si no hay infiltrados buscando gresca ni represalia policial, no va a pasar nada. La organización minuciosa y la tolerancia de las miles de personas que salen a la calle este día es harto conocida. Sólo la ignorancia de Cataluña y sus gentes (o el odio, directamente), la visión sesgada, partidista y mal intencionada puede arrojar tamaños disparates.».
Disbarat. 1. nom: barbaritat, bestiesa, insensatesa, ximpleria.
