És una pèssima estratègia presentar-se davant el propietari d’allò que volem comprar amb els bitllets que ens cauen de les butxaques i una declaració pública prèvia sobre la nostra decidida voluntat d’adquirir-ho, fins i tot explicant plans de futur.
El cas de sa Tanca de Sant Lluís, però no només aquest, és una demostració que l’ecotaxa és una bona iniciativa que s’aplica malament. Ja està agafat pels pèls que una operació immobiliària d’aquest tipus es pugui incloure en el que es denomina impuls del turisme sostenible, tot i que el turisme és un fenomen d’abast universal (i més aquí) i el concepte sostenible s’estigui ja tan estirat que s’aplica tant a un autobús com a una barbacoa amb la cunyada.
L’ecotaxa és la demostració que un impost no és bo o dolent per ell mateix sinó per com s’utilitza. Haver cobrat una mica més als turistes des de 2016 i haver invertit només un de cada vint d’aquests euros per tenir la resta paralitzats al banc, i més ara que els interessos són tan poc interessants, és horrible. Els projectes no es poden eternitzar a l’espera, per exemple, d’un acord amb un nou propietari encoratjat. Totes les administracions públiques tenen molta feina, les licitacions són processos molt complicats, tot necessita un surrealista assortit d’informes, ens hem cansat de sentir-ho i segur que és cert, però açò no pot camuflar que es donen episodis d’excés de tranquil·litat i sobretot una inadequada selecció dels projectes, ja que alguns són d’una excessiva complexitat i demanarien una feina prèvia, tècnica o política, que no es va fer i ara és un llast.
El temps no passa debades. El cobrament de l’ecotaxa necessita una justificació en forma de projectes executats i iniciats. Qui paga un impost mereix un retorn que ara no existeix, tot i que a la majoria dels turistes poc els interessa on acaba aquest tribut. L’impost al turisme està bé, però si no s’activa tot d’una la seva traducció en inversions, serà insostenible. Per la simple vergonya de qui fa pagar per no res.
