Quan era al·lot jugàvem a un joc que s’anomenava barrabàs. Com que existeixen moltes versions, faré servir una definició neutral i transcriuré el que diu el DCVB: «El qui para, surt amb les mans juntes a encalçar els altres; quan n’agafa un, els altres els encalcen a tots dos fins a la casa de Barrabàs; després surten tots dos a encalçar, i quan n’han agafat un altre surten tots tres, i així segueixen fins que els han agafat a tots».
A aquest joc hi jugàvem al Pla de l’Església de Ferreries i, d’aquesta manera, la festiva plaça on se celebren cada estiu els jaleos de Sant Bartomeu delimitava el camp de joc. El moment més excitant i d’una gran força plàstica era quan la filera dinàmica que encalçava assolia una llargària mòbil d’una vintena d’al·lots que en volien atrapar un, el darrer, el més ràpid, i, en aquest cas, el més solitari i situat fora del grup.
Déu meu com em recorda aquest joc infantil a la mítica escena final de la pel·lícula «El setè segell!» La Mort, el Cavaller, la donzella..., ballant la seva dansa macabra agafats de la mà damunt la carena!
Ai, i és que com diu Albert Camus: «El pensament d’un home és, primer que res, la seva nostàlgia».
Ens donàvem la mà i jugàvem plegats. Vivíem en una dictadura i érem feliços.
Aquest passat dilluns he tornat a pensar en la dictadura encara que no en la felicitat.
Espanya ha mort per tercera vegada en poc més de dos anys. O, per continuar amb l’analogia del joc infantil, ha tornat per tercera vegada a la casa de Barrabàs.
La primera mort va ser el vergonyós dia 1 d’octubre i, la culpable de la primera defunció, la salvatge repressió policial contra uns pacífics manifestants que volien votar.
La segona mort es va produir dia 3 d’octubre amb el fred discurs sense força empàtica de Felip VI que renyava les víctimes i justificava als agressors abandonant així el paper neutral que li correspon a un rei de qualsevol monarquia parlamentària.
La tercera mort ha tingut lloc aquest dilluns 14 d’octubre -la data escollida no és casual, dia 15 d’octubre es compliren setanta-nou anys de l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys- amb la infame sentència del Tribunal Suprem que ha condemnat a penes monstruoses als presos polítics catalans per sedició després d’un judici ple d’irregularitats, vulneracions de drets i que ha patit filtracions interessades a la premsa impròpies d’un estat de dret fins al darrer dia.
Un error històric per part del Tribunal Suprem confirmat per l’editorial de «The Guardian» i d’altres importants i internacionals mitjans de comunicació: «Els empresonaments són una vergonya per Espanya».
El Tribunal Suprem tenia l’oportunitat de tornar a mare el conflicte polític català. Ha fet tot el contrari. La serp ha envoltat els condemnats i els ha portat a la casa de Barrabàs.
Per sort al final del carreró hi ha el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.
Avui diumenge, Espanya es troba més enfora de la democràcia i, Catalunya, es troba més a prop de la independència.
Una paradoxa: bona notícia per a la independència i la consecució de la República.
Dolenta per als condemnats.
Dolenta per a les famílies dels condemnats.
Dolenta, sobretot, per a la democràcia.
Dolenta, especialment, per a Espanya.
El Consell Internacional de Juristes ha avisat que la sentència del Suprem restringeix excessivament i il·legalment els drets de llibertat d’expressió, assemblea i associació.
Per tant, la sentència autoritària no castiga només nou persones tancades a les presons catalanes. També et condemna a tu, estimada lectora, estimat lector, siguis de la corda que siguis. La sentència no ha aconseguit trencar Catalunya, con han afirmat Aznar i Pedro Sánchez al dictat de FAES. Ha aconseguit trencar Espanya. Si un dia et manifestes contra la violència masclista podràs ser acusat de sedició, contra el canvi climàtic podràs ser condemnat per sedició o contra el desnonament d’una persona vulnerable podràs ser condemnat per sedició o, fins i tot, si ets conservador i religiós, i ho fas contra l’avortament podràs ser condemnat per sedició. Gràcies a la sentència de dilluns del Tribunal Suprem, podràs ser acusat de sedició perquè la manifestació, segons han declarat els experts, ha estat transformada amb el fall en un alçament. Els jutges podran actuar així a partir d’ara perquè les sentències del Tribunal Suprem creen jurisprudència.
Amb la triple mort de l’Estat s’ha trencat el contracte social que un dia ens vam donar tots els espanyols.
«Pilat va convocar els grans sacerdots, els altres dirigents i el poble i els digué: -M’heu presentat aquest home com un que desencamina el poble. Jo he procedit a interrogar-lo davant vosaltres i no he trobat res en les vostres acusacions per a poder-lo inculpar; ni tampoc Herodes, que ens l’ha tornat a enviar. Per tant, no ha fet res que mereixi la pena de mort. El faré assotar per escarmentar-lo i el deixaré lliure.
Llavors tots alhora es posaren a cridar:
-Mata’l, aquest! Deixa’ns lliure Barrabàs».
Evangeli segons Lluc. Doctrina del Tribunal Suprem. La caiguda de l’Imperi Romà.
