Joan F. López Casasnovas14/11/19 0:00
TW

L’endemà de la jornada electoral, el tsunami democràtic pot endur-se per endavant tots els taps que emboçaven l’albelló. Però també pot succeir que passi com a aquell protagonista del conte del guatemalenc Augusto Monterrosso: -«Quan es despertà, el dinosaure encara hi era». Essència de microrelat, l’adverbi de temps (‘encara’) indica que el malson no ha acabat. I que no voler veure l’envergadura del monstre prediluvià espanyol és patir una tremenda miopia. Cap al final de la novel·la d’Italo Calvino «La giornata d’uno scrutatore» (2002), traduïda al català com «Un dia d’eleccions», trobam el que podria ser un altre microrelat. És quan el personatge Amerigo pensa: «Som com na Caputxeta Vermella visitant l’àvia malalta. Potser un cop oberta la cortineta, ja no hi trobarem l’àvia, sinó el llop». I després: «tota àvia malalta és un llop». Ai, la cortineta de la cabina electoral!

Escrutades les urnes, com l’arúspex que escruta els senyals del futur, podem inferir que res no ha canviat i que, per tant, els problemes (el dinosaure) continuaran més enllà del govern que es formi o, pitjor encara, que pensant votar la candidatura més ‘segura’ aquesta hagi resultat una autèntica màquina depredadora. En qualsevol cas, les promeses fetes en campanya electoral hauran resultat fal·laces. Mentides? Sí, sempre que ens les hàgim cregudes. Mai creuré en solucions d’efectes immediats. En política, els canvis solen arribar per camins llargs i complicats, i no cal esperar-los d’un dia per altre. Els mariners saben que amb oratge de proa (o quan venen maldades), convé navegar amb una quarta sobrevent.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Mentir és pecat. En la tradició judeocristiana. I en política? No tant. No està jurídicament tipificada. Els missatges falsejats tenen així efectes positius per als polítics sense escrúpols experts a contar relats embellidors. Fins i tot ells se’ls arriben a creure! Saben que per als seus votants la força de les il·lusions és superior a les realitats que no volen veure. Són creadors d’una doble realitat que amb uns assumptes (el mantra de la unitat d’Espanya) en tapen d’altres, lacerants: a la cua d’Europa en coses com independència judicial, confiança en el govern, conciliació laboral, educació, reconeixement de llengües de dimensions mitjanes...; líders en pobresa infantil i energètica, exclusió social, repressió, desigualtats econòmiques...

Vet aquí el microrelat més breu que conec, de l’escriptor mexicà Luis Felipe Lomali: «Oblideu res? –Tant de bo!» Què temen més els embadocadors? La gent que té memòria. Se’n foten: n’hi ha poca.