Les lliçons rebudes de petits, no s’obliden. Record una professora que ens demanava si la mare ens llençava el dinar al plat de qualsevol manera, o bé ens hi col·locava la carn, l’amanida, les patates, creant tot un cercle de creativitat que recreava ulls i boca. Amb les llibretes i els exercicis, amb els treballs escolars, s’havia d’aconseguir el mateix efecte.
O mon pare, que sempre deia que les coses es poden fer de dues maneres: bé o malament. No puc evitar el sentiment egoista d’haver-la assumit com a pròpia. Perquè si ens errem, no hi ha cap dificultat per esmenar-nos i solucionar les coses, però si ja les plantegem al màxim de bé des de l’inici, el plaer és indescriptible.
No marejaré més la perdiu, perquè vull denunciar que no hi veig gaires intencions en les ciutats. Quan passejo, em trobo voreres desfetes, rajoles que borinen, faroles en mal estat, però que les obres o petis arranjaments ja no es presentin com toca m’omple de tristesa.
La zona on visc sembla un camp de fang i de graveta, amb cicatrius d’intervencions elèctriques, clavagueram o de la fibra òptica.
Els carrers revitalitzen la vida econòmica i social de la ciutat, però per damunt de tot han de ser segurs, còmodes i respectuosos amb els vianants i vesins. Facin una volteta, que hi ha llocs on l’acabament de les obres pareix una batalla campal. L’Administració, que sempre demana que el ciutadà s’impliqui en la cura de l’espai públic, s’hauria d’aplicar l’exemple.
