La transcendència eterna és la pretensió de moltes persones: artistes, escriptors, líders polítics... Pocs ho aconsegueixen. Dels diputats i senadors que aquesta setmana han pres possessió molt pocs aconseguiran la transcendència eterna per la seva feina a les cambres. De fet, a qualsevol ciutadà estàndard li resultarà complicat dir el nom de més de trenta d’ells quan acabi la legislatura. I açò no és demèrit seu. No és una crítica. Ser diputat ras, de comissions i aparicions mediàtiques a escala local, és un rol poc propici per a transcendir.
Però n’hi ha que no es conformen amb la seva condemna a la intranscendència, i volen aprofitar la presa de possessió per obtenir uns segons de glòria o, simplement, divulgar el que creuen una genialitat. Des de fa uns anys, i pel precedent creat per Podemos en bona part, els darrers inicis de legislatura han estat esperpèntics. En lloc de jurar o prometre el càrrec sense més, amb la fórmula tradicional, hi ha diputats i senadors que inventen i representen missatges que per a ells estan carregats de significat. El principi, mira... Ara ja fa una miqueta de vergonya aliena.
En general, en tota carrera per ser el més original o alternatiu el resultat acostuma a ser lamentable, i més quan qui ho intenta no va sobrat de creativitat. El que es fan són posturetes de consum intern, dramatúrgia en un escenari equivocat. La ciutadania no espera, i ara manco, de diputats i senadors que siguin originals, vistosos, alternatius i conscienciats en la seva presa de possessió. Esperen altres coses. Que el senyor Vicenç Vidal manifesti la seva lleialtat als pobles de Menorca pot semblar estèticament preciós, que tampoc, però té un contingut buit. Com es diferencia així dels altres? Què vol dir? Res. És un ornament barroc. Del senador autonòmic un ja espera d’entrada que no voldrà actuar d’esquena als interessos de Ferreries i es Mercadal. No? Amb aquest microteatre només es guanyen una trista transcendència efímera que no ajuda gens a la ja castigada imatge del gremi.
