El PSOE demana la presidència i governar una nació antiga de més de quaranta milions d’habitants que ocupa el lloc vint-i-dos d’entre els països més rics del món, del planeta. ERC, per la seva banda, i a l’altre costat de la taula, demana un referèndum d’autodeterminació i una amnistia. Sembla que la bàscula de la negociació està desequilibrada. I és raonable que sigui així. A les darreres eleccions, el PSOE ha obtingut 120 diputats al Congrés després de concórrer en tot l’estat espanyol que, traduït a votants, que és el que importa, ha donat el resultat de 6.752.983, un 28% del total (per cert, el PSOE pretén governar Espanya amb aquesta minsa proporció quan a Catalunya, amb quasi un 50% de diputats independentistes i quasi un seixanta per cent d’independentistes i sobiranistes, l’exigència perenne és que governin per l’altra meitat de la població!).
Paradoxes a banda i tenint en compte que el dret a l’autodeterminació forma part del Pacte de Drets Civils i Polítics fet a Nova York l’any 1966 (Article 1.1 del Pacte: «Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurament el seu estatuts polític i procuren lliurement pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural»), i que aquest pacte va ser assumit de manera automàtica per la Constitució Espanyola en el seu article 96.1 dotze anys després, no seria difícil, fins i tot plausible, que aquest dret internacional i constitucional, s’acceptés en les negociacions entre partits iniciades a finals de novembre. Fins i tot, per acabar de reblar el clau de la negociació, el mateix PSC -filial del PSOE a Catalunya-, recull en el Pacte d’Abril signat l’any 1977, un any abans de la seva fundació, el reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol. O sigui, que aquest punt, el referèndum, no hauria de ser difícil d’acordar entre aquests dos partits progressistes si existeixen ganes reals d’arribar a un acord que satisfaci ambdues parts. En el cas de l’amnistia dels presos polítics catalans empresonats encara és més fàcil arribar a un pacte, ja que aquest comptaria amb la complicitat històrica del PP que, quan ha governat, ha fet servir aquest poder constitucional multitud de vegades i, recentment, de forma massiva amb la llei d’amnistia fiscal que va beneficiar a més de trenta mil persones físiques, entre elles Rodrigo Rato, Luis Bárcenas, el menorquí Diego Torres, Oleguer i Josep Pujol (fills de Jordi Pujol) o els parents del rei Alícia de Borbó, Carles de Borbó i Cristina de Borbó i Dues Sicílies. Pel que fa al PSOE, va ajudar amb el seu suport parlamentari a l’aprovació de la també massiva Llei d’Amnistia espanyola de l’any 1977 que incloïa l’extinció de la responsabilitat penal dels presos polítics, així com un ampli espectre de delictes com ara rebel·lió, sedició i denegació d’auxili comesos abans del 15 de desembre de 1976. Fàcil, en principi, arribar a un acord que permetria Pedro Sánchez ser president del govern espanyol i al PSOE governar aquest gran país que és Espanya i, que, duria aparellada la contrapartida d’afavorir la seva imatge internacional ja que, amb l’amnistia, ja no podria ser acusada de tenir presos polítics i, amb el referèndum autoritzat d’autodeterminació, es posaria a l’alçada de la Gran Bretanya o del Canadà que ho han permès en els seus respectius territoris, amb Escòcia i el Quebec respectivament, amb resultats esplèndids per als seus interessos.
ERC, en aquest cas hipotètic i, fins i tot, utòpic, ho tindria més difícil que no el PSOE. La dura sentència dels ERO (ERE, en castellà) que ha condemnat importants dirigents del partit a Andalusia com ara els expresidents de la Junta, Manuel Chaves i José Antonio Griñán, dificulta encara més el pacte ja que ningú a Catalunya entendria donar suport a un partit amb antics dirigents condemnats per corrupció per la justícia espanyola. Però a Catalunya regeixen unes regles i, a Espanya, en regeixen unes altres. Unió Democràtica va desaparèixer com a partit per culpa de la corrupció (el 3%). Convergència Democràtica va desaparèixer com a partit per culpa de la corrupció, també el famós 3%. El Partit Popular no només no ha desaparegut com a partit sinó que governa a Andalusia a pesar de la corrupció (Gürtel). El PSOE no ha desaparegut com a partit sinó que governa, i pretén governar, a l’estat espanyol a pesar de la corrupció (ERO). No hi ha qui ho entengui. O sí. Tal vegada aquest és el problema. Que s’entén a la perfecció i, a Espanya, està passant el que ha destacat el psicoanalista Ramon Riera que acaba de publicar el llibre «L’herència emocional»: «El xoc entre Catalunya i Espanya és un conflicte entre dos sistemes de valors diferents». A Catalunya qui la fa, la paga. A Espanya, qui la fa, no només no ho paga, sinó que és premiat. És en aquest desigual context sociopolític i emocional en el qual està negociant ERC. O obté el que demana i que és just segons el sentit comú general i internacional (amnistia i referèndum d’autodeterminació) o ho pagarà greument a les properes eleccions. Dit d’una altra manera. ERC no pot arribar a un acord que als seus electors els sembli mitjo-mitjo, o sigui, mitjanament bo, mitjà, o fins i tot, entre bo i dolent. L’acord ha de ser coherent amb el poder de negociació que la conjuntura electoral ha posat en les seves mans. El PSOE no pot permetre’s el luxe d’unes terceres eleccions consecutives. Es convertiria en la riota internacional i els seus votants no acceptarien la seva incapacitat de no arribar un acord amb les forces progressistes. La tercera opció encara és més terrorífica i és el que jo, en un escrit anterior, vaig anunciar: un pacte amb el PP que certificaria i acceleraria l’agonia del règim del 78.
