Doncs bé, sembla que s’ha destapat un torcebraç entre el Govern de les Illes, per una banda, i els Consells d’Eivissa i de Menorca, per altra. Aquests dos Consells reclamen la transferència de les competències d’aigua. Igual que la tenen cadascun dels capítols insulars de Canàries. La Direcció General de Recursos Hídrics s’hi oposa tot al·legant la seva complexitat (gestió, planificació, inspecció...) i la manca de recursos tècnics. Probablement, deu ser així. No obstant açò, als reclamants no els manca raó atès que la llei d’aigües de 1985 estableix els organismes de conca competents. Hi ha conques hidrogràfiques que abasten més d’una comunitat autònoma. Però qui negarà que cada illa és, per definició, una conca delimitada per la mar? Ergo, els consells insulars haurien de gestionar-ne les competències tot i reservant, si de cas, per al Govern la coordinació.
Una política seriosa en aquesta matèria hauria pogut frenar i posar ordre en el desgavell urbanístic. En el procés enfollit de balearització s’han aprovat concessions administratives de pous per a ús agrícola que, amb aquest pretext, abastien d’aigua potable urbanitzacions que no en tenien, ni podien justificar, de forma natural el requisit.
Fins ara, aquesta política no ha mostrat l’aigua clara i ha fet aigües per tots els costats. Els ecologistes s’han cansat de reclamar transparència. Les proposicions parlamentàries de l’oposició en aquest mateix sentit, si més no pels anys 1980 i 1990, eren rebutjades i més tost silenciades pels mitjans de comunicació. Els problemes que avui patim venen, òbviament, d’unes causes. Convé no ignorar-les i actuar contra elles. I sí: parlem també dels reguius i els nitrats d’una agricultura i ramaderia gens «ecològica». La salinització d’aqüífers no té marxa enrere, per molt que el cel s’obri d’un dia per altre en grans barrumbades. Esperar que tot es compondrà amb una bona aigua és esperança vana, que no ens farà sortir del pou on ens han ficat.
