La llengua catalana compta amb un estàndard composicional, o sigui que recull aportacions dels diferents blocs dialectals. Podria haver optat per un patró únic basat en un sol dialecte, així ho han fet idiomes com el francès o l’italià; però el ‘seny ordenador’ de Pompeu Fabra proposà un model obert a la diversitat. Com la llengua, la cultura catalana hauria de tenir (no sé si es pot dir que té) un desenvolupament pluricèntric d’acord amb la seva diversitat interna. No tot ha de passar per Barcelona, tampoc per València o Palma encara que és bo que n’hi passi més. I dins el marc del nostre arxipèlag, per què la producció eivissenca o valenciana no ha d’arribar a Ciutadella o a Manacor (és un dir), o viceversa?
Gustau Muñoz (València, 1951) ha publicat tres llibres dins el 2019: Corrents de fons (Lletra Impresa), El vertigen dels dies (L’Avenç) i La vida dels llibres (Afers). L’eivissenc Jean Serra (El-Biar, Alger, 1952) ha publicat la seva Obra poètica 1975-2012 (Círculo Rojo, ed.). De Menorca estant, no resulta fàcil trobar aquests llibres; clar que es poden encomanar o aprofitar viatges a la metròpoli per adquirir-los. No els tenim, però, en principi a l’abast.
L’amic Jean Serra m’ha enviat el seu i n’he fet la lectura. Tot i que pretensió d’obra definitiva, és d’esperar que pugui anar-la ampliant. La mostra és magnífica: hi desplega la creativitat al llarg de gairebé mig segle. Des d’una enlluernadora etapa inicial, plena d’energia i troballes, fins a una maduresa de tonalitats més serioses, reflexives, amb un pòsit de gravetat i, en part, de desencís. Arribats aquí, fora bo acudir a un consell que trobam a Cercles (1981): «...tresca amb els garfis / en el pou de la memòria, / agita les aigües pregones / del llac col·lectiu / o del riu biogràfic. Mira la pròpia ventura, / tot l’esdevingut... i reneix». I si renéixer no és possible i «res no pot canviar el destí final», quedem-nos amb l’actitud i el coratge: «saber desprendre’s amb dignitat dels béns rebuts...»
El batec de la vida mateixa és el que els assaigs de G. Muñoz transmeten dins una crònica de la quotidianitat, feta de lectures, pensament lúcid i coherent amb una implicació directa en la vida social i política, en la qual, des del temps de la seva militància al PCPV, sempre ha mantingut criteris propis, que sovint resultaven incòmodes als buròcrates de partit. En quins no n’hi ha?
