Si un veredicte mèdic diagnostica una malaltia important, que requerirà d’un tractament considerable, la majoria seguirà els seus consells o buscarà alguna teràpia, malgrat l’angoixa inicial. Però també n’hi ha que la prenen contra el metge o qui es nega a acceptar la patologia i la medicació corresponent. Per haver-hi, hi ha qui no va a la consulta per la por de sentir un dictamen negatiu.
En la problemàtica ambiental, també existeixen les persones negacionistes i les pessimistes. No falten tampoc els que no volen escoltar cap diagnòstic ni aquelles que es dediquen a dividir la gent que voldria tenir iniciatives. Tota aquesta fauna humana té en comú paralitzar les respostes. Cadascú des de la seva raó i argumentació, arriben al mateix resultat de no fer res pràctic per a canviar les coses.
A Austràlia tenen un primer ministre que va sortir elegit amb el discurs de la negació del canvi climàtic i la consigna de continuar cremant carbó, que allà és una indústria important. Mentrestant, les setmanes d’altes temperatures, la sequera persistent i el vent poderós, els estan cremant milions d’hectàrees, milions d’animals, moltes cases, vehicles i també persones. Negar el diagnòstic no sol ser una bona alternativa. La realitat fa el seu camí.
Les persones que es deprimeixen per la dificultat dels reptes ambientals, solen veure’s sense forces per a abordar cap camí de canvi. Creuen que són batalles perdudes. Però, per convicció o per inèrcia, continuaran gestionant per millorar el seu patrimoni o el dels seus descendents. La ironia és que no hi ha patrimoni més important que la viabilitat humana en el planeta.
El grup dels que no escolten són més coneguts, perquè es fan notar. Es mouen en una reflexió extremadament superficial i ho sabrien resoldre tot en cinc minuts, encara que mai han resolt res. Són més de televisió i ràdio que de lectura. A quasi totes les converses, la culpa l’acaben tenint els polítics, que són tots iguals.
I després hi ha els que divideixen. Són persones que gesticulen de diferents maneres per demostrar uns principis molt elevats. Tant, que mai ningú està a prou nivell com per col·laborar-hi. Es caracteritzen per combatre contra aquells que estan ideològicament més a prop. Militen teòricament en una causa però es mereixerien estar en nòmina de l’adversari, perquè els fan la feina. Sublimen la seva por a l’acció real amb la crítica contra aquells que es mouen.
La transversalitat de les diferents categories la trobam en que, al final, tothom es refugia en la seva individualitat. La república independent de cada casa està molt bé per les qüestions personals, però aquelles matèries que requereixen de suma social, només es poden fer amb molta gent.
Al món on vivim, la simplicitat és fràgil i la complexitat resistent. L’evolució així ho demostra. Potser per això hi ha molta propaganda que indueix a aïllar-se. Quan s’és fràgil, és més fàcil rebre influències i aconseguir que les carències es supleixin amb consum.
Els enormes reptes ambientals que hi ha al davant es poden abordar, en una certa dimensió, a nivell personal. Però el moll de l’os requereix teixit col·lectiu, de col·laborar d’alguna manera, de processos que sumin voluntats i energies. Una de les dificultats importants és reduir el consum innecessari.
I és que molts dels processos de producció i consum recorden les cavalcades de Reis, on els caramels (embolicadets amb plàstic) es llencen a mans plenes, amb una gran quantitat que queden per terra, esclafats, o a les butxaques de qui ja està tip de menjar coses dolces durant totes les festes.
Es poden fer canvis a nivell personal, com ajustar millor les compres festives, i processos col·lectius, com demanar una llei que prohibeixi els plàstics d’un sòl ús o que s’eduqui per una alimentació més sana. Cap de les coses són impossibles. Molta gent està disminuint el consum innecessari de productes poc sans. L’any passat es va aprovar la Llei de Residus que prohibeix el plàstic d’un sòl ús a partir de 2021. Un bon grapat de col·legis de Menorca ja han incorporat els productes ecològics i de proximitat als seus menjadors. Res ha caigut del cel, tot és fruit de treballs persistents.
El metge ha diagnosticat una malaltia greu a tot el planeta. O sigui, a tots els seus habitants. Si la malaltia ha arribat a ser greu, és perquè no té una solució senzilla. Es necessiten reaccions personals i col·lectives. Inhibir-se és contemplar els incendis.
