Hi ha diferents teories que intenten explicar com va aparèixer l’aigua al planeta Terra. En els dies plujosos, aquest líquid suprem es fa present de manera inexorable i motiva reflexions sobre la convivència que mantenim amb un element quasi màgic, que ens fuig de les mans però ens impregna fins a formar la major part del nostre organisme.

De quina manera emergeix l’aigua en un món que, segons diuen els científics, era una bolla gegantina de magma incandescent? Una de les teories que sembla tenir més adeptes és que hauria arribat mitjançant meteorits provinents de l’espai de més enllà del sistema solar. Les dimensions de les pluges astrals i els inabastables lapses del temps geològic, que costen d’assimilar per la ment humana, haurien fet la resta.

Des de llavors ençà, les seves molècules s’evaporen, es condensen, tornen a caure en forma de pluja, corren per torrents i rius, es congelen, van al mar i retornen a terra, mentre segueixen facilitant la vida que va sorgir d’aquella sopa primitiva d’una aigua i d’un fang que experimentaven per primera vegada una inesperada convivència.

Els humans actuals no dedicam gaire temps a pensar els orígens. Hem nascut en un entorn ben definit, on res s’entendria si tot estàs sec. Els prehistòrics ja tenien molt clar que els seus assentaments havien de preveure disponibilitat d’aquesta substància transparent, sense color ni gust, però en absència de la qual no es prospera.

A Menorca hi ha força vestigis de l’esforç humà per orientar a conveniència el transcórrer del líquid essencial. Probablement, els quasi tres segles de presència àrab van aplicar al territori tot l’enginy d’aquella cultura en la gestió hidràulica, de la qual s’han seguit servint tots els habitants per a conduir, per gravetat o per força animal, les pluges, les fonts que rajaven, els degotissos de les coves o altres regals naturals on la presència d’humitat generava una natura ufanosa.

Hi ha molta gent que renega entre dents quan plou. A la ciutat, el ploure es pot traduir en diversos inconvenients. Els que van a peu, reben una complicada combinació d’aigües acumulades que cauen al mig de la vorera dels vianants des de les teules de les nombroses cases que no tenen canaló de recollida. A l’alçada dels peus, hi brollen els sortidors d’aquells que la recullen però no l’envien a la cisterna. Al mig del carrer hi circulen molts de cotxes i no tota la gent que condueix és conscient de l’aigua lateral que desplacen les rodes del seu vehicle.

Certament, l’urbanisme de la pluja té molt de camí per recórrer a Menorca. Si arriba la sensibilitat climàtica dels joves nord-europeus, que es neguen a agafar el cotxe per fer distàncies curtes, sembla clar que s’hauran de fer millores considerables. A Europa plou molt més i la gent va a peu i amb bicicleta. Però les ciutats estan més preparades. No podem combatre els cotxes sinó ajudam als que no els usen.

I és que moltes tanques que abans eren terrenys que absorbien, avui són zones impermeabilitzades en forma de teulades, terrats o vies asfaltades. I un gran nombre de cases van abandonar el costum d’emmagatzemar els pluvials. Cada vegada enviam més aigua al carrer. Irònic, quan sabem que els aqüífers fa estona que donen mostres d’esgotament. També calen polítiques actives per a promocionar el retorn cultural a l’aprofitament de la pluja.

Tot pot ser més relatiu, en canvi, si plou quan som al camp. Caminar sota l’aigua és un dels plaers d’aquesta vida, sempre que després puguem tenir accés a una dutxa reparadora sense agafar molt de fred pel camí. En el medi natural, es fa més evident que uns dies de precipitacions seguits d’un temps on l’astre es faci notar, es tradueixen en un esclat de vida, d’herbes que entapissen, d’arbres que retreuen i d’animals que tornen a emprendre els seus cicles.

Banyar-se perquè cau aigua del cel pot significar que ens està corrent per la pell un element que va tocar altres pells fa molt de temps. Pell d’un altre humà o de qualsevol criatura fascinant, marina o terrestre, animal o planta, present o extingida.

Ens toca plantejar una relació de més respecte cap aquest component, que conforma més de dos terços del nostre cos i que lliga la major part dels processos ecològics essencials. Fem-ho per memòria, per poesia o per necessitat.