Temps convulsos

Aquest dissabte passat es van entregar els premis Goya de cinema. La pel·lícula d’Amenábar, «Mientras dure la guerra», que comptava amb 17 nominacions, no va sortir, finalment, tan guardonada com potser era d’esperar. Així i tot, és una cinta notable, amb un impactant treball actoral de Karra Elejalde i Eduard Fernández, principalment. Però no és aquest l’objectiu de la meva reflexió. Potser pot semblar-nos iteratiu que, novament, la nostra passada guerra civil sigui objecte de més cinematografia. Aquesta vegada, Amenábar enfoca el tema des del bàndol nacional i ens aboca com es va anar muntant la bastida i victòria posterior dels feixistes espanyols. Potser només volia contar la història des d’aquella òptica. O potser el moment actual i els esdeveniments polítics arreu d’Europa, i també a casa nostra, el van fer plantejar una mena d’al·legoria amb el nostre propi passat.

Noticias relacionadas

Que no ens robin el mar

Más noticias relacionadas

L’evolució del pensament del mateix Miguel de Unamuno li permet fer l’extrapolació a un conflicte social que va ser la matèria primera que va engendrar tots els esdeveniments posteriors i va perpetuar 40 anys de dictadura a Espanya. En un temps on l’alineament del pensament i la falta de memòria històrica, sobretot entre els més joves, fa que ressorgeixin amb força opcions polítiques d’extrema dreta; que vegem com aquestes opcions arriben amb força als parlaments; que fins i tot l’educació sigui qüestionada i intervinguda per aquest pensament feixista; en un temps, dic, on tot això sembla que ha ressorgit del no-res, segurament és moment per plantejar metàfores cinematogràfiques que ens facin ser més conscients del temps que vivim. Només per això, aquesta pel·lícula ja mereixeria tots els premis de l’acadèmia.