30/01/20 0:00
TW

Parlant amb un politòleg sobre la polèmica visita a Madrid de Juan Guaidó, em feia avinent que la prudència sempre hauria de presidir l’acció diplomàtica d’un Estat en les seves relacions internacionals. No sembla que en aquest cas hagi estat així el comportament al regne d’Espanya; si més no, a la vista dels procediments governamentals i de l’oposició de dretes. Casado i Arrimadas han posat el crit al cel (no debades diuen allò ‘De Madrid al Cielo’) pel perfil de to baix que el Gobierno ha dispensat al polític veneçolà. Cert que a França i a Gran Bretanya l’han rebut Macron i Johnson respectivament; a Espanya, la ministra d’Exteriors Arancha González, encara que Sánchez va ser el primer president europeu a reconèixer Guaidó com a president interí temporal de Veneçuela (fins a eleccions). De fet, Guaidó s’hi autoproclama quan obté la presidència de l’Assemblea Nacional i protagonitza un torcebraç constant amb el govern del president Maduro.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

L’actitud oficial espanyola és avui més favorable a la mediació que no a l’ intervencionisme en afers interns d’un país sobirà. Però vet aquí que el PP, C’s i Vox, que governen l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid, opten per donar a la figura del polític opositor veneçolà el tractament de cap d’Estat, rebut a la seu de Puerta del Sol i l’Ajuntament li ha lliurat la clau de la ciutat. Aquesta distinció honorífica s’atorga per part d’una municipalitat a membres eminents d’un país o visitants il·lustres, que mereixen la confiança ciutadana, tot recordant l’accés lliure a l’interior de les murades o fortaleses medievals. En aquella època, els reis recent coronats rebien les claus dels pobles del seu reialme en visitar-los. Entre els ‘grans personatges’ que han rebut claus de Madrid, hi ha noms tan dispars com Abdal·là bin Abdelaziz, d’Aràbia Saudita; el papa Benet XVI, Hu Jintao, de la Xina; el libi Muammar el Gadafi; el bolivià Evo Morales, el xilè Sebastián Piñera o Carles i Camil·la Mountbatten-Windsor, príncep de Gal·les i duquessa de Cornualles, entre d’altres.

No discutirem el dret dels governs a jugar amb el pany de les seves portes. Però sí la deslleialtat o irresponsabilitat que pot suposar exercir la protodiplomàcia, consistent a obstaculitzar la tasca diplomàtica d’un país des d’instàncies infraestatals. O vaig molt equivocat o aquesta era l’excusa que Soraya Sáez de Santamaría esgrimia per tancar delegacions catalanes i deixar el Diplocat ‘en liquidació’. Pels dallonses de l’article 155.