Quan fem una fotografia, som còmplices d’allò que hem considerat com a digne de ser fotografiat, inclòs el dolor o l’ infortuni. Una vegada acabat el fet, l’esdeveniment, que ha tingut lloc en un temps i un espai, la fotografia romandrà. Mentre persones reals estan matant-se entre elles o matant-ne d’altres, el fotògraf guaita darrere la càmera per crear un petit fragment que tindrà vida pròpia. Amb el terme «denúncia» ens referim bàsicament a la publicació (acte de fer públic) l’estat irregular, il·legal o inconvenient de qualque cosa, evidenciant una problemàtica d’interès social.
Al peu del canó, idò, quan els esdeveniments de la vida es fan notícia: un acte rellevant sociopolític, cultural, esportiu; un accident, un cap de fibló, una guerra... El fotògraf hi ha de ser, la seva fotografia pot confirmar o desmentir un relat. Ara bé, la foto forma part del relat i, per tant, de la subjectivitat intrínseca a l’elaboració del text. No tot és clarament objectiu en la tasca del fotoperiodista, però pot ser fonamental per obrir la consciència social. Les imatges que mobilitzen la consciència estan lligades a la situació històrica de cada moment. Si són molt generals, tindran menys probabilitats d’eficàcia. Una fotografia que evidencia crueltats comeses només provocarà la reacció de l’opinió pública dins un context adequat.
A banda d’aquesta divagació, hem de felicitar Javier Coll, que durant més de quaranta anys ha exercit la seva professió a MENORCA «Es Diari» i prest rebrà un dels premis Ramon Llull d’enguany. El govern de les Illes Balears li’n farà lliurament dia 1 de març, diada festiva de les Illes. Fa anys que conec en Javier i sé de la dedicació que ha esmerçat en la feina. Davant la càmera, ahir analògica, digital avui, ha recollit, per deixar-ne constància, tant allò que agrada com el que pot disgustar, però que és. Qüestió ontològica? En part, només.
Hanna Arendt, comentant el llibre de Karl Mannheim «Utopia i ideologia» (1930), advertia que allò que se genera en el món real no pot convertir-se de cop i volta en la gènesi del sentit. Quan la filosofia parla de l’existència, se sol referir no a la vida quotidiana, sinó als moments únics i comptats en què experimentam la nostra autèntica condició i reconeixem la incertesa de la nostra situació humana. La sociologia aspira, en canvi, a comprendre allò no quotidià com a cosa inherent a la vida quotidiana. Javier és, més tost, sociòleg.
