Aquest diumenge passat hem tornat a celebrar el dia internacional de la dona que, malgrat l’alarma social que ens assola, ha aconseguit reunir milers de persones a les principals ciutats del país i un bon nombre a la nostra roqueta. Des de fa un parell o tres d’anys la mobilització de la societat i de les dones en particular sembla imparable. Ja ho diu un dels lemes, «la revolució serà feminista o no serà».
Molts són els actes culturals i tambe polítics que s’han afegit a la celebració, tot aprofitant l’embranzida i l’estirada de modernitat (esperem que permanent) de la qüestió que ens ocupa.
Amb tot, i sent partícip del dia de la dona des de diferents angles, he notat unes absències que crec que ens haurien de fer pensar. Bona part de col·lectiu gai de la nostra comunitat no s’ha afegit a l’esdeveniment. Em sorprèn que sigui així, perquè és un col·lectiu que reclama ell mateix una visibilitat i una acceptació i que, penso, sempre ha tingut una receptivitat molt gran per part de moltes dones obertes i sensibles, que els han acompanyat i acompanyen en el seu camí. Sense voler creure que hi intervengui cap espurna de missogínia, potser valdria la pena pensar en la qüestió i prendre partit. Perdó per la incorrecció política... (i disculpau-me tots aquells que sempre caminau al nostre costat...)
