A vegades llegim un vers que ens sembla intranscendent i que aconsegueix romandre en la nostra memòria per retornar de tant en tant com un feix de llum que en el seu moment no ens va enlluernar. En el meu cas és la darrera línia que tanca el poema Sea Grapes («Els raïms de la mar») de Derek Walcott: «The classics can console. But not enough», i que es podria traduir de forma maldestra com «Els clàssics consolen. Però no suficientment».
Trobades Camus compartia una notícia del diari «El País» que informava que, degut al brot de coronavirus, s’havien disparat les vendes de «La pesta» de l’escriptor descendent de menorquins i criat en un ambient cent per cent menorquí degut a la mort primerenca del seu pare.
Curiosament, per ambientar-me en una de les moltes novel·les que estic escrivint, «El gos de Camus», anava llegint la novel·la «La pesta» des de molt ençà de l’aparició del Covid-19. La ciutat d’Orà, encara sota dominació francesa, és víctima d’una estranya malaltia que esdevé gradualment una epidèmia. A través de la lectura podem viure el desplegament del mal a través de personatges de la ciutat o de francesos de la metròpoli que hi han anat de manera puntual i que en volen sortir a pesar de trobar-se incomunicada. Com a lectors hi podem trobar un retrat de les febleses humanes a l’hora d’enfrontar-se a la malaltia patida per la població en un context radical. Com no pot ser d’altra manera en qualsevol obra d’Albert Camus podem gaudir d’una reflexió profunda i adolorida relacionada amb la injustícia del sofriment i l’absurditat de la vida, el tema estrella de l’autor: «La plaga no és feta a la mesura de l’home i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen, i els humanistes en primer lloc, perquè no han pres cap precaució».
Els clàssics consolen. Però no suficientment perquè no ens menteixen. Si ens haguessin mentit, si no ens haguessin dit la veritat encara que la veritat ens faci mal, no haurien arribat mai a la categoria de clàssics.
Un altre llibre que ens pot consolar, encara que no prou, és l’assaig «La malaltia com a metàfora» de Susan Sontag. L’escriptora nord-americana que, curiosament, també va escriure una novel·la sobre Lord Nelson i Lady Hamilton titulada «L’amant de volcà», va escriure aquest assaig, considerat un clàssic i, segons «Newsweek», «un dels llibres més alliberadors del nostre temps», quan estava recuperant-se d’un càncer l’any 1978. Una de les conclusions de l’autora és que les malalties només són malalties i que les malalties han estat utilitzades com a metàfores sempre que les societats han estat corruptes o injustes (què em recorda, açò?). «La malaltia és la nit de la vida, és una de les ciutadanies més opressives. En néixer, tothom adquireix una doble ciutadania, una en el reialme dels sans i l’altra en el reialme dels malalts. Encara que tots preferim utilitzar solament el passaport bo, més aviat o més tard cada un de nosaltres estarem obligats, si més no mitjançant una mena d’encanteri, a identificar-nos com a ciutadans d’aquell altre lloc».
Un altre clàssic, i aquest amb més mala llet, us avís, Charles Baudelaire, assegurava en una pàgina dels seus inoblidables i implacables «Diaris íntims»: «Quan un home es fica dins el llit, quasi tots els seus amics tenen un secret desig de veure’l morir; uns per a comprovar que tenia una salut inferior a la d’ells; altres amb la desinteressada esperança d’estudiar una agonia».
El consol del brillant i malèfic pensament es troba en l’adverbi de quantitat quasi.
La malaltia no fa distinció entre persones bones i persones dolentes. La universalitat de la malaltia ens agermana. Pot afectar reis i captaires, rics i pobres, homes i dones, vells i infants, blancs i negres, estrangers i nacionals, orientals o occidentals.
Com a tema universal que és, la malaltia sempre m’ha interessat com a matèria literària. De fet, el meu primer recull de relats, la primera obra que vaig publicar, «No cregui el que diuen de mi», esdevé a Menorca i agafa com a motiu central i dinàmic l’epidèmia de grip de l’any 1918. A la novel·la posterior «Nàufrags» torna a reaparèixer aquesta pandèmia coneguda com a grip espanyola i acaba de desplegar-se a «El laberint de les girafes». Una trilogia en la qual hi podem trobar elements i accions que ens recorden les pors i les maneres d’actuar del present a pesar dels anys passats i a pesar dels grans avenços de la tecnologia i de la ciència. «L’epidèmia s’estenia, corrien notícies de nous malalts, noves defuncions. El doctor emmalaltí, l’apotecari no donava a l’abast en la preparació de les medecines. La gent sana s’aboldronava recelosa a l’entrada de la farmàcia». Són altres temps, les medecines són més eficaces, els hospitals estan més preparats i les autoritats sanitàries prenen decisions racionals basades en el bé general. El soroll, la renou, la bogeria antiga, l’ansietat ens pot venir d’un excés d’informació, del sentit de l’espectacle dels mitjans de comunicació. Per tant, com assegura l’escriptor, metge i investigador científic Salvador Macip en un escrit del seu blog: «Covid-19, sobretot, molta calma».
Molta calma, bones lectures, música excel·lent, estimulants sèries de televisió, evitar grans aglomeracions, seguir les recomanacions profilàctiques de les autoritats sanitàries i actuar amb prudència i sentit comú. També pot servir posar els pensaments i preocupacions per escrit.
Dale Carnegie, el clàssic i pioner de l’autoajuda, conta una anècdota al seu llibre «Com suprimir les preocupacions i gaudir de la vida» que em sembla interessant i il·lustrativa. Sarah Bernhardt va patir un accident a la coberta del vaixell quan travessava l’Atlàntic. Es va fer una ferida molt lletja a una cama que va desenvolupar una flebitis. El seu metge personal estava terroritzat com a portador de la notícia de l’amputació de la cama. Es va sorprendre gratament quan la famosa actriu va dir tranquil·lament: «Si ha de ser així, que així sigui». Quan la menaven al quiròfan va recitar una escena d’un dels molts drames que havia interpretat. Qualcú li va demanar si ho feia per donar-se ànims. Sarah va contestar: «No, per a animar als metges i infermers. Serà dur per a ells».
Salut (i mai millor dit).
