Veritablement, en aquests temps estranys que estem vivint, és com si veiéssim la vida a través d’un ull de bou. Com si el món exterior s’hagués aturat (visió tergiversada, perquè l’herba continua creixent i la primavera esclata al camp) i ens replantegéssim l’existència des de la nova condició de confinats i tot el que això comporta. La vida social, allò que ens caracteritza com a espècie, s’ha reduït a l’àmbit de la casa (ni tan sols s’eixampla al cercle familiar més proper) i, contràriament als nostres costums mediterranis de fer vida al carrer, ens trobem reclosos en un retir preventiu que ens fa esdevenir anacoretes forçats però alhora convençuts, per l’instint de supervivència que ens empeny.
En aquesta nova realitat a la qual ens estem acomodant i/o resignant, sorgeixen noves formes de relació amb el nostre nucli espaial més proper. Descobrim què significa passar 24 hores consecutives, dia rere dia, al costat d’aquells amb qui compartim sostre. O bé se’ns fa més evident que mai la solitud, si aquesta és la nostra situació personal.
Ens preocupa o treu la son el sotrac econòmic que això representarà, i a molts els afectarà ostensiblement. Estem pendents dels comunicats oficials dels nostres dirigents. Critiquem decisions i instem a prendre’n d’altres, perquè ens veiem directament implicats. I els periodistes ens doten, minut a minut, de notícies, la qual cosa ens fa viure en directe l’evolució de la situació i de la pandèmia (cosa que en molts casos ens satura i angoixa).
Se’ns fa més evident que mai que les noves tecnologies esdevenen finestres i portals oberts a l’espai exterior, que ens permeten trobar consol i companyia en aquest procés insòlit que ens fa enyorar la llibertat sobtadament perduda.
I tanmateix, sorgeixen flors precioses al bell mig de l’asfalt, i ens arriben imatges emocionants de catarsis col·lectiva a través de la música compartida des de balcons i finestres. I artistes de la nostra terra s’organitzen per oferir-nos, via telemàtica, un festival “Tots a ca teua” que ens ha d’omplir de música el cap de setmana que arriba. I els teatres d’arreu obren canals per oferir obres de teatre on-line. Visites virtuals a museus de tot el món. Concerts a la xarxa. El “home-cinema” agafa una dimensió renovada i ens planifiquem el visionat d’una pel·lícula amb la mateixa prosopopeia amb la que assistim a una sala de cinema. I els espais per a la lectura de llibres creixen i agafen nou sentit. Les nostres dots culinàries troben temps per desenvolupar-se. Les plantes de la casa, patis o jardins veuen renovada la nostra atenció. Les mascotes, potser les més ben parades d’aquesta crisi sanitària, recuperen el seu sentit primigeni d’animal de companyia, i exerceixen a ”full time” la seva missió. Les escales de casa es converteixen en “steps” i improvisem circuits d’exercici físic per no perdre del tot la massa muscular. I també treballem, molts (els que podem) des de la casa estant, però a un ritme diferent forçat per la situació; en alguns casos, com a l’àmbit sanitari o de serveis bàsics (botigues de menjar, supermercats, neteja i recollida de fems, farmàcies...) la feina els plou i aquests professionals sobredimensionen la seva dedicació i esdevenen, a ulls nostres, veritables herois. És emocionant l’entrega i altruisme que ens regalen!
Enmig de tot plegat, la cultura, en el seu sentit més ampli, se’m representa aquests dies, amb força renovada, com una taula de salvació col·lectiva. Tant de bo poguem trobar consol per a l’ànima en les seves diferents manifestacions. El consol per al cos ens l’ha de proporcionar el seguiment estricte de les mesures implantades per pal·liar els efectes d’aquesta guerra sense caserna que estem lliurant. Ànims, força i perseverança per a tothom. Ens tornarem a trobar prest, estimats!
