La primavera ha arribat per les finestres, estiu trist a les aules, comença un dur hivern econòmic i tenim la tardor al cor, amb inestabilitat, estones de sol, altres de núvols i precipitacions puntuals als llagrimals. De no tenir temps per a res a no tenir res per al temps. La pesada jornada laboral deriva en un resort que serà cada cop més elitista. El color viu habitual del cap de setmana s’apaga, es difumina.
La rutina d’anar al súper ha mutat en una aventura solitària en què l’expedicionari carrega queviures i anècdotes. De sis minuts per quilòmetre a sis passadissos per minut. Els pijames deixen de ser criatures de la nit i la roba esportiva és uniforme de feina. ERTE als despertadors. Parcs, extraescolars i avis retornen als pares el que és seu. L’enyorança es cronifica. El DNI no caduca i els tiquets de compra deixen de ser inútils tràmits efímers que quedaven al taulell. La temporada baixa ja és soterrada i l’alta és remota. S’unifica i racionalitza el concepte d’urgència. Deixam per a demà el que ja hem fet avui. L’optimisme expira però també, per sort, es regenera. Les primeres necessitats són les úniques. Els aniversaris són de resignació, festes ajornades i pagarés de regals amb venciment incert. Planificar és somiar i somiar un bon pla. Del tardeo dels dissabtes migdia al balconeo diari dels fosquets.
Matrimonis estressats se sotmeten a tests d’estrès convivencials i coneixen a fons els seus fills. Veda indefinida de besades i abraçades. Març és un segle. Un kit kat indigest. Un temps mort que es juga en equip. La solidaritat és una avaluació contínua d’excel·lent i entre tanta reconfortant demostració de civisme els incívics s’exhibeixen. Algunes llistes d’espera esperen, la por és que altres arribin a desesperar. A les buides agendes dels adults, els infants dibuixen la seva imaginació eterna. La vida ha canviat radicalment en menys temps del que necessitam per canviar d’ulleres o una estanteria. Recuperar la normalitat és qüestió de temps, que solen dir que ho cura tot. Ànims!
