És un plaer descobrir una nova paraula. Ha estat estudiat i demostrat que el coneixement d’un nou mot activa una glàndula de la felicitat que ens fa sentir millor i més a gust amb nosaltres mateixos. Des del punt de vista del coneixement i de la geografia mental ja ho havia experimentat sense necessitat d’aquests estudis fets per grans equips de destacats científics i que se solen realitzar, tal vegada perquè allà es destina més inversió, privada i pública, a la investigació, als Estats Units. Una paraula nova ens obre un univers que desconeixíem i ens amplia el món que, a partir del mot après, esdevé encara més colossal. Com que els éssers humans, pel que fa al llenguatge verbal, partim de zero, el descobriment de noves paraules disminueix amb el temps i, per tant, cada vegada és fa més difícil el gaudi.
És el mateix mecanisme que produeix en l’organisme la droga que, com la felicitat proporcionada per les paraules, també té incidència en el cervell. Així que, si volem tornar a viure aquest benestar que produeix el descobriment d’un nou mot hem de ser proactius i llegir, investigar o interrogar els ancians o les persones més cultes que tu. A la xarxa hi ha autèntics ionquis que recerquen aquest plaer cada vegada amb més desesperació. Jo em compt entre ells. Tenen -tenim- els nostres propis llocs de reunió digital, els nostres narcopisos que encara no disposen de nom oficial i que, quan un especialista el trobi i el sintetitzi en una única paraula, produirà nous i grans plaers. Amb el confinament, els drogoaddictes de les paraules no hem augmentat però sí que ens hem fet més visibles. I també més atents, més actius. Per tant, quan una persona més sàvia, i l’escriptor Diego Prado ho és en molts d’aspectes i sobretot ho és en el territori vastíssim de la bellíssima llengua castellana, ha fet un post al seu perfil de Facebook amb data del 30 de març definint de manera magistral el mal que ens pot afectar als confinats després de més de quinze dies de tancament domèstic i hi ha posat una paraula, acedia, que es pot traduir com a acèdia en català, he tornat a sentir el plaer que produeix la descoberta d’una nova paraula. Gràcies, Diego per recordar-nos des del nostre confinament, des del teu confinament familiar, que la literatura i les paraules poden ser una font increïble i inesgotable de plaer.
Dita la paraula, que seria la conquilla, l’esquelet, ara ve el significat, que en seria la popa, el suc, el gust subministrat. Què significa, acèdia? He demanat permís i en Diego me l’ha donat. Per tant, traslladaré la definició escrita al seu post i, amb la transcripció, l’estil inconfusible del magnífic escriptor de Maó: «Acedía, hermosa palabra, prima hermana de la saudade portuguesa (como no podía ser de otro modo). Deduzco por vuestros comentarios que lo que os está empezando a pasar a algunos es sólo eso, acedía, un malestar y una melancolía difícil de explicar. La sufrían los ciudadanos del medievo en las poblaciones sitiadas, los monjes y religiosas de clausura... Acedía, sólo eso. Seguimos».
Acostumat a fer feina enclaustrat a ca nostra també he començat a sentir aquest malestar, l’acèdia. No sé si us ha passat a vosaltres, però els primers símptomes lleus d’aquest mal medieval l’he començat a notar a partir del catorze dia d’enclaustrament. Mentre arribava aquest període de temps tenia una meta, un topall, uns objectius. Adequar la casa a la nova situació, realitzar feines pendents, fer subministre suficient d’aliments o comptar el temps de confinament de forma metòdica com ho fan els presoners. Passat aquest mig mes i no haver presentat cap símptoma com ara febre, tos, dificultats respiratòries i pèrdua del sentit del gust i de l’olfacte, et vas alegrant d’haver-ho superat a pesar del insuportable degoteig de desgràcies que et van arribant a través de les xarxes i els mitjans de comunicació. No tens coronavirus i, si respectes les mesures profilàctiques que han marcat els experts, és poc probable que ja el puguis agafar; tret que, com ha passat en milers de persones joves, fortes i sanes l’hagis agafat i el teu cos hagi produït anticossos. És en aquest moment quan deu aparèixer l’acèdia. Has superat el perill de contagi, ja és poc probable que el contreguis, però has de continuar confinat per evitar-ne la propagació i acabar, entre tots, amb aquesta terrible i devastadora pandèmia que assola una part considerable del món. Un mal insignificant, l’acèdia, comparada amb la malaltia patida per tanta gent i amb les víctimes mortals que ha deixat, que està deixant i que encara deixarà. Un mal insignificant comparat amb les condicions de treball del personal sanitari, dels policies i de les persones que es veuen obligades cada dia a fer feina de cara al públic.
Així com l’acèdia afectava, com diu l’autor de «Libros dedicados», els habitants d’una ciutat assetjada, els monjos o les monges de clausura o els pacients que guardaven quarantena en un llatzeret, crec que en l’actualitat ho pot fer amb més intensitat per culpa de la sobreexposició a la informació que ens arriba per molts de canals, entre ells les mateixes xarxes socials. Com molt bé ha escrit, i de forma irònica, a la xarxa l’artista portuguès Vasco Araujo, a qui vaig conèixer a Lisboa, encara estaríem més perduts sense el suport de la cultura: «Si penses que els artistes són inútils prova de passar la quarantena sense música, llibres, poemes, pel·lícules, pintures i porno». Què ens hauria passat durant el confinament, que encara no té un horitzó definitiu, si no haguéssim pogut comptar amb els productes culturals proporcionats pels intèrprets i pels artistes? El caos, segurament. Baralles, incapacitat de passar el temps; acèdia, en definitiva, la «tristesa sense esperança» com la va anomenar el Papa Francesc en la seva exhortació apostòlica, que ens hagués empès en massa a sortir al carrer sense respectar les mesures adoptades pels governs. Per tant, gràcies, cultura, que ens has permès llegir, escoltar música, veure en família pel·lícules, escoltar per la xarxa concerts de música i recitals poètics o de poder gaudir en obert les col·leccions dels principals museus del món. Etcètera. Aquesta importància suprema de la cultura ha estat detectada per Alemanya que ha considerat els artistes persones essencials i, els productes culturals, bens de primera necessitat que cal protegir i preservar. En conseqüència, el govern de la conservadora Angela Merkel ha destinat 120.000 milions d’euros, quantitat destinada a sostenir els llocs de treball i una línia de liquiditat il·limitada a la qual podran accedir des de grans teatres, petites i mitjanes empreses i professionals afectats per la quarantena.
Com diu Mishima a la cançó «S’haurà de fer de nit»: «La felicitat es multiplica / per cinc després de patir. / Si vols que surti el sol / abans s’haurà de fer de nit».
Cuidau-vos.
