Era un divendres 13 de març de 2020 i vam tancar les escoletes, ens vam dir adéu, abraçades, besades, fins quan?-deien uns,- No ho sabem, contestaven altres… Ja feia dies, setmanes, que sentíem molts comentaris, la premsa era plena de males notícies d’un virus que venia d’enfora, de la Xina, però també n’hi havia a Itàlia, ja era més aprop i semblava que creixia per Madrid, al País Basc, per moltes comunitats… ses illes teníem sort, per una vegada, d’estar més aillades, però poc a poc, s’atracava més…
Quan ens tornarem a veure?- Demanaven les famílies, mentre els infants seguien jugant, recollint les seves pertinences, sortint del menjador, dient adéu a l’educadora…tot per a ells i elles, petits i petites, era igual que qualsevol divendres d’aquells que després duia dos dies de cap de setmana, però els adults sabíem que no seria així, no sabíem quan tornaríem a l’escoleta i encara avui, no ho sabem…
En sol demà, dissabte 14 de març, el president del govern, es vespre, ja era tard però els ciutadans esperaven i va comparèixer per anunciar l’estat d’alarma, el coronavirus estava invadint pobles i ciutats, el contagi era molt ràpid i afectava greument a les persones, sobre tot als avis i àvies que tant estimam, per aquest motiu s’havia decidit el confinament de la població a dins de casa, per poder-ho controlar.
Les escoletes tancaven, es suspenia l’alegria de la vida a dins, i als patis, quan ens tornarem a veure?- No ho sabem…
Les educadores, preocupades pels infants i famílies que acabaven de deixar, i que estarien dies i dies tancats a casa i coneixedores de la necessitat vital del sol i l’aire llliure pels infants, de la necessitat vital de córrer i enfilar-se, de la necessitat vital de compartir joc amb altres infants, la realitat d’avui per demà, havia canviat, el 13 de març ens varem dir adéu i no sabem fins quan…, però elles, amb il·lusió i estima, preparaven videos i activitats i les feien arribar a les famílies, telefonant per saber com estaven, interessant-se per aquelles més vulnerables que no els manqués menjar, ni llet, ni bolquers, ni medicaments, ni jocs, per poder fer d’enllaç amb els tan importants serveis socials dels municipis, per ajudar, per acompanyar,per donar ànims, sí, les estimades educadores…
Sempre posant per davant els interessos d’infants i families, sí, admirable la seva vocació ,com tantes altres, és estima, és acompanyament, és, estem amb voltros ,famílies!!!
Les famílies contentes de tot açò que els arriba de l’escoleta, ho agraeixen, però ,es perllonga l’estat d’alarma, dues setmanes més!!, i es prenen més mesures per vèncer al virus, tots junts, per controlar el contagi…
I seguim veient com es resisteix.. Fins quan? ,Quan veurem baixar l’esperada curva, quan?
Els petits infants i els no tan petits, segueixen confinats amb les seves famílies a casa, i sí, uns molt bé, estan junts, tenen un pati, una casa gran, altres no tant, no tenen pati, són molts en un pis petit, però ens diuen: estem bé, estem junts i no estem malalts!! I cerquen estratègies per passar les hores i els dies amb els seus fills i filles i comenten , com en Joan ha aconseguit fer pipi al váter, o com na Maria ja menja tota sola…
La vida , segueix, i els infants estan confinats, però amb les persones que més estimen, estan feliços.
I els dies van passant i no sabem quan tornarem..
Les educadores no els deixen, telefonen, com estéis? Bé, anem fent, i les famílies demanen: sabeu res de si tornarem a l’escoleta aquest curs?, Volem dir-te que a lo millor no podrem pagar, estem els dos a l’atur, o no tindrem feina a l’estiu, i tenim tantes despeses…
I els dies van passant i no sabem quan tornarem…
Però, hem d’ imaginar-ho, una mica, no es presenta un futur gaire polit, sí difícil , una temporada turística molt incerta, quantes persones no podran fer feina, aquella feina que havia de ser per viure després també, a l’hivern, quantes empreses han tancat, quantes ni tan siquiera podran obrir…
I els dies van passant i els infans i les famílies de mig mon, han de seguir confinats a casa en bé de la població, en bé de tots i totes…
Les educadores segueixen acompanyant-los amb telefonades i amb videos, amb activitats… No els deixaran, estem amb voltros, famílies!!
I sí, així com les administracions central,autonòmiques i municipals han hagut de reaccionar de manera extraordinària i rápida per atendre a la població i per protegir-la del virus i de totes les conseqüències, tancant totes les empreses no considerades de serveis essencials, tots els treballadors i treballadores a l’atur amb els conseqüents problemes derivats , no poder pagar hipoteques, lloguer, imposts, inclús el menjar per a la família.. i mentre van cercant mesures ,i el contagi segueix fent estragos, moren moltes persones , a la població hi ha moments de por, de desànim, de tristesa… però també d’esperança i hem de pensar en què passarà quan puguem tornar a l’escoleta, sí , què passarà?
Quants infants petits hi podran tornar? Quants infants petits podrán seguir gaudint del seu dret a l’educació en aquestes edats primerenques tan importants pel seu desenvolupament? Quantes famílies matricularan als seus fills el proper curs? I si baixa la matrícula, quantes educadores podran seguir en el seu lloc de feina o el perdran?
Sí, segueixen passant els dies, i seguim confinats, però hem de pensar en com ho farem per poder tornar donar l’oportunitat als infants de 0-3 anys de Menorca, de les Illes, de l’Estat, tornar fer possible el seu dret a l’educació des de ben petits, perquè sabem que són el futur,perque sabem que l’escola 0-3 romp fronteres de desigualtat i que l’escola 0-3 és molt important també, per afavorir la conciliació familiar-laboral.
No volem que perdin aquest dret ni infants ni famílies , ni tampoc les treballadores perdin la feina, elles que vetllen dia rera dia per un bon servei, molt proper, com ha de ser en aquestes edats.
Estem convençuts i convençudes de que les administracions, totes, vetllaran perquè aquests drets no es vegin vulnerats.
Aconseguirem que les escoletes es tornin omplir de VIDA!!!
