TW

En una d’aquestes connexions sense fils que fem servir ara per comunicar-nos, el meu amic Eusebi Delaceba Patener, fill d’un poble de muntanya amb riu, perdut entre carenes i valls introbables en qualsevol mapa per precís que sigui, em va explicar un fet personal que em va deixar astorat i sense dubtes raonables de si tot plegat no era una facècia de la seva ment enfilada a cims de gran alçada, on l’aire reconcentrava l’energia en visions místiques i la mirada es perdia en l’horitzó amb ullades de gran vol.

He de dir a favor seu -el conec força bé-, que l´Eusebi té una tendència innata a fer recreacions molt personals de la realitat que trepitja. Home de camp, de la ruralia més pregona, té dèries campestres sempre que ens visita a ciutat. Recordo que l’any passat va venir de visita amb un tal entusiasme als ulls que, quan vaig obrir-li la porta, em vaig quedar enlluernat, bocabadat, amb la seva presència exuberant, sempre pròdiga en abraçades flairoses de plantes medicinals i terra llaurada. En aquella ocasió, va venir una temporadeta. Venia a posar-se al dia de cultura urbanita. Visità museus, cinemes, galeries d’art; anà a concerts de tota mena o ambients nocturns de jazz, música que l’enlairava vers misterioses fantasies i flirtejos amb escales musicals, arpegis acaronadors i harmonies íntimes. La seva energia era desbordant, cap racó de casa quedà sense la seva empremta i ens va deixar el càntir de l’ànima ple de la seva aigua fresca d’alegria. Un dia, però, s’aixecà amoïnat, va comprar-se un magalló i anà a la zona enjardinada de deixadesa de davant casa i plantà patates i flors. Els municipals ens el van tornar amb una factura exorbitant, dient-nos si no havíem perdut un pagès. Mesos després, però, tot el barri menjava truita de patates de proximitat amb la mirada florida. El dia de la trucada ens contà que s’havia aixeca’t tan endormiscat que s’havia ficat els guants a les orelles i la mascareta al clatell... Tothom pot equivocar-se si no va ben despert. Aneu alerta!

Aquell dia férem festa grossa. Les converses, bellugadisses com naus en mig d’una tempesta, acabaven en rialles esclatants com ones que es trenquen als penya-segats de qualsevol serietat transcendent. Menjava pels descosits amb una gana tan agraïda que feia goig tenir-lo a taula. Tot ell brollava jocositat i estima.