Després de l’article titulat «Es do catalanista» vaig pensar que no feia falta de respondre més al Sr. Pons, perquè precisament m’acusava de fal·laç i demagog per tergiversar les seves paraules. Ras i curt, entenc que no li agrada que li facin com ha fet ell en articles anteriors, no només a mi, sinó a d’altres. És curiós que el gonellisme, quan se sent refutat, recorre a l’insult i a l’atac personal. Encara esper arguments en les seves aportacions, però sembla que aquí, com el Sr. Gonella a la polèmica de 1972, l’argument és sempre el mateix: dir que els catalans ens volen prendre la llengua. Però sabeu què passa? Que això només ho creu un grupuscle de persones, com els de Sa Fundació, per menystenir la llengua pròpia, per fer-la petita, com hem dit sempre. I un clar exemple el veiem a l’article titulat «Es català de Menorca», en què el Sr. Pons afirma que «sa nostra llengua té mala ferida a ciutats com Palma o Eivissa, on es jovent parla cada vegada més es castellà. Però es menorquí no sobreviurà si empram ses formes barcelonines per registres formals i oficials en tost de ses nostres formes insulars».
Fa temps que li dic, Sr. Pons, que vostè pretén fer de lingüista i té, malgrat això, moltes mancances. Mancances o, com ja li vaig dir, mala fe, perquè això només ho pot fer la ignorància o la malvolença, però no la sensatesa. Ja que li agrada parlar de fal·làcies i de ninots de palla, deixi que li aclareixi alguns temes. En primer lloc, vostè confon la llengua estàndard —o llengua literària, que en deien abans— amb el parlar (o parlars) de Barcelona. Qualsevol idioma normal té un model de llengua formal, diferenciat de l’expressió que fem servir en un entorn familiar o distès. La llengua catalana, com la castellana, també té aquest model de llengua i, per descomptat, el menorquí també hi és present, com el mallorquí, el valencià i l’alguerès. En segon lloc, m’agradaria saber què entén vostè per «ses nostres formes insulars», perquè, com ja li he dit diferents vegades, l’article salat no és marca de balearitat i l’article literari no és menys menorquí o eivissenc que el salat. En tercer lloc, i no per això menys important, hauria de saber que a les Illes la tradició sempre ha estat d’emprar l’article literari i no el salat en els registres formals, tant escrits com orals: l’exemple més clar és el Parenostre o cançons populars com «La Ciutat de Nàpols».
Segurament s’avançarà i em dirà que no només fa referència a l’article salat, sinó també a algunes terminacions verbals, les quals són ben normatives i acceptades arreu del domini lingüístic. Però sap on du tot això? Al camí de sempre: defensen un model de llengua hiperdialectal, col·loquial i castellanitzat que només té una intenció: fragmentar la llengua. I per això empra mentides i falsedats, com l’afirmació que s’abandona el menorquí (o el mallorquí, l’eivissenc o el formenterer) en favor del barceloní. Troba, doncs, que els andalusos, extremenys, murcians, etc., abandonen la seva llengua pel madrileny? Clar que no, perquè l’estàndard d’una llengua no és cap dialecte. I, és més, a l’estàndard català hi caben tots els dialectes, des de les terminacions baleàriques fins al lèxic, que, de fet, en molts de casos és preferible, en la mesura que és més genuí.
Amb tot, no tot són romanços que no duen enlloc, sinó que també diu veritats, el Sr. Pons, de vegades. En efecte, la llengua té mala ferida a ciutats com Palma, Eivissa, Manacor, Inca i Maó, entre d’altres, per culpa de la castellanització, que cada cop fa que la nostra llengua, la llengua del poble, sigui abandonada i, fins i tot, que molta de gent ni tan sols l’entengui. Sr. Pons, si realment vol que es parli la nostra llengua, diguem-li menorquí, mallorquí o català, lluiti per la seva plena normalització, que passa per garantir-ne la presència a tot arreu. Per a fer-ho, emperò, és necessària una llengua que tengui una varietat estàndard en què hi ha tots els dialectes: el menorquí, el gironí, l’alguerès, el valencià i tots els altres. O de veres pensa vostè que a Barcelona no tenen un parlar familiar diferent de l’estàndard? És més, molts barcelonins defensen un model de llengua light perquè troben que és un estàndard massa poc barceloní. No hi ha ningú que parli sempre de la mateixa manera, o ara em dirà que vostè parla igual amb la família i els amics que a un acte acadèmic?
Sr. Pons, formi’s en llengua, aprengui què és l’estàndard, estudiï’l, així veurà que el parlar de Menorca també hi és present. Ningú no rebutja cap forma verbal baleàrica ni cap dels mots propis, tan sols s’exclouen les característiques que no són formals, és a dir, que històricament han estat pròpies de registres familiars i col·loquials, una cosa que també ocorre en castellà, per exemple. Jo xerr mallorquí i en aquestes retxes no he abandonat la meva mallorquinitat, per bé que n’he fet un ús formal, perquè si bé és cert que hem de mantenir la nostra singularitat, és necessari fer-ho bé, de manera coherent. I la sort que tenim en català és que l’estàndard neix de tots els parlars, no només del barceloní. Faci’ns el favor, Sr. Pons, no ens engani. El menorquí és prou global com per tenir diferents registres i formes. I deixi la llengua per als lingüistes, com deixam els virus als sanitaris.
