En una exuberant demostració de falta d’originalitat, he dedicat part del confinament a veure sèries de televisió. Entre elles, «La línea invisible», que mostra el moment en què ETA va optar per fer el pas de convertir-se en una banda assassina i iniciar així un malson sanguinari. És un bon producte audiovisual, gairebé notable, amb ritme, entretingut, amb enfocaments diversos i bones interpretacions, com la del mestre Antonio de la Torre, sempre espectacular. És recomanable seguir la història sense més, relaxat, prescindint del gest de celles arrufades de qui busca en cada escena dobles intencions i conspiratives desviacions de caràcter ideològic.
No tothom ho ha fet així. Una recerca ràpida a les xarxes permet trobar crítiques a la sèrie tan radicals com previsibles per part de nacionalistes perifèrics que lamenten que es minimitzi la crueltat del règim franquista i defensors de la rocosa unitat d’Espanya repudiant que es blanquegi els terroristes perquè s’exposen els arguments i sentiments dels joves artífexs. Són crítiques injustes, exagerades.
Amb la violència no valen equidistàncies ni distincions. És condemnable tota i sempre. No obstant açò, la societat espanyola hauria de ser prou madura per a veure i acceptar que l’autor material d’un acte violent no és sempre un monstre irracional, sinó que pot ser un subjecte complex, amb fills, amics, pretensions i un context social concret. I açò ni blanqueja ni minimitza res, ja que no el fa menys repudiable i fastigós. Si de cas, més. Està bé que una sèrie s’atreveixi amb episodis delicats com aquests, però seria bo analitzar aquestes propostes des de fora de les trinxeres ideològiques maximalistes que, herència del passat, encara enquisten els conflictes actuals. Hem de ser ja prou adults per fer-ho amb serenitat, obertura de mires, imparcialitat i capacitat crítica, sense perdre mai de vista la premissa bàsica per la qual un torturador és un torturador, un assassí és un assassí i una sèrie és una sèrie.
