Des de la finestra, hem vist acabar un altre març dels més calorosos del registre històric. També ho havien estat el gener i el febrer. Aquestes setmanes de gent en clausura han donat un alè a la natura, però canviar la tendència és una altra cosa. És difícil pensar en una oportunitat com aquesta per readreçar temes importants. Convé clarificar-ho: qui se la juga no és el planeta, sinó l’espècie humana.
Les relacions socials a través de la pantalla de l’ordinador, han canviat moltes prioritats. S’ha devaluat molt la importància de la roba de cintura per avall, mentre es mantengui la dignitat de cintura per amunt. Els calçons i les faldes fa dies que estan ociosos, igual que les sabates. Bon moment per fer recompte i veure si el nostre patrimoni de vestir és o no exagerat. Abrics, camises, cinturons, bosses...
CADA ESPÈCIE GENERA la seva petjada ecològica. Els castors modifiquen el disseny dels rius, els elefants rompen arbres i la posidònia genera arena. Però ho fan en base a un cicle de la matèria que es tanca de manera natural i amb un cicle d’energia que es basa en la que rebem del Sol. Això els humans ho hem trencat.
Per fer els abrics que tenim a casa (algunes persones en tenen molts, o en compren i en tiren cada any), es requereixen materials, una part dels quals probablement no seran naturals sinó sintetitzats a partir de processos industrials i, per tant, no biodegradables. Seran residus problemàtics. Haurem usat molta d’aigua i productes químics, de depuració molt complicada. I haurem emprat energia acumulada durant milions d’anys, en forma de petroli.
La nostra petjada ecològica és molt més gran, però té solució si els processos de fabricació incorporen de manera real allò que s’anomena economia circular. És a dir, que des del primer moment del disseny ja es preveu com es tancarà el cicle dels recursos que s’utilitzaran i com es reduirà la seva quantitat. Tancar el cicle no vol dir incinerar els residus, sinó reutilitzar-los de bell nou. Quan s’aplica l’economia circular real, moltes bestieses (seria millor dir humanitats) es redueixen.
Racionalitzar la producció per preveure els residus i la contaminació és una passa important. L’altra és aconseguir que cada persona no tengui la necessitat (perquè li han induït en base a propaganda) de comprar cada any uns quants abrics. Això es fa amb educació ambiental i amb educació per aprendre a exercir la ciutadania. En democràcia, ciutadania vol dir llibertat responsable. Vol dir maduresa per entendre i gestionar les conseqüències dels nostres actes sense haver d’estar sempre tutelats per un govern.
EL PROGRESSIU ESCALFAMENT que anem registrant any en any, està fonent els pols i la terra de sota, que fa desenes de milers d’anys que estava congelada. Ningú sap quina vida microbiana pot sorgir d’aquests espais i es pot tornar a posar en contacte amb la humanitat. Les energies renovables i el posar seny en el consum poden ajudar molt a frenar-ho. Ho hauríem de fer ara, no pel 2050.
Les diverses filosofies de creixement personal, sovint s’han usat molt hàbilment per a desfer les temptacions de creixements col·lectius. Aquesta teoria que pregona que no es poden ajudar els altres si prèviament no s’està bé amb si mateix, ha actuat de coartada perfecta per a individualitzar el personal. Primer has d’estar bé tu. I si et compres tres abrics, et trobaràs millor. Si fas coses amb altra gent, el més probable és que no et compris els tres abrics, perquè mai t’han fet falta.
Hi ha una estima cap al patrimoni geològic, biològic i astral per una qüestió d’ètica, d’identificació de la bellesa, de la meravella de la vida. Però molt més gran és el sentiment de lligam cap als humans, mirats individualment i com espècie. Impulsar una economia que condemna les generacions futures immediates a un col·lapse ecològic com el que venen pronosticant les veus de la ciència, només es justifica quan cadascú busca la manera de trobar-se bé individualment i mai troba el moment de participar en una tasca que és necessàriament col·lectiva.
LA HISTÒRIA NATURAL ha vist etapes molt diferents. Animals que eren al mar i ara viuen a terra. Plantes que eren a terra i ara són al mar. Gasos que eren letals i ara són imprescindibles. Moltes espècies han desaparegut, però sempre hi queda qualcú que la campa. No és el planeta que està en risc, són els humans. Abriguem-nos ara que hi som a temps. Amb un abric basta.
