Si açò fos un mundial de futbol, ara hem entrat a la fase prèvia, amb passejos triomfals de baixa exigència i sortides esporàdiques després d’una concentració de mes i mig. La fase 1 seria la fase de grups, ja que ens podrem reunir amb altres persones, que disputarem en estadis neutrals fortament controlats. Les fases 2 i 3 serien les eliminatòries, on gairebé tot és obert però amb places limitades i moltes exigències per tenir èxit i poder arribar a la (el) final.
I quin és el (la) final? La nova normalitat, nom inquietant ja que ni una novetat pot ser una cosa normal, ni la normalitat pot ser una novetat, ni n’hi pot haver més d’una. La contradicció lingüística remata un embaf de tediós ‘tiqui taca’ informatiu, en què tothom la toca però es concreta poc. El que avui és bo demà és dolent, i en dos dies acaba sent el contrari de la mitjana de les dues versions anteriors, tot amanit amb crítiques d’atac clòniques, respostes de defensa evasives, estudis de camp inútils, aclariments en fora de joc, estadístiques de la derrota òbvies, agraïments a la grada protocol·laris, faltes de targeta al sentit comú i apostes caduques.
Per no desentonar, el procés s’anomena desescalada, que evoca a baixar cul enrere una muntanya per allà on es va pujar. Quins ànims! Reobertura o revitalització hagueren engrescat més en el camí a la falsa nova normalitat en què anirem a prendre un cafè amb llet, sucre, mascareta, una canyeta i distància social, concepte que ha fet fortuna ara que se socialitza més a distància. Estarem més amples en el moment de gastar i difícilment deixarem d’estar estrets a la cartera, ja que és complicat imaginar en aquestes condicions una falsa nova normalitat amb la fluïdesa econòmica de la vella única normalitat. Però hi pot haver sorpreses i tot l’equip ha d’encarar el torneig amb la ferma convicció de poder rompre els pronòstics, tot i que, com va dir Gary Lineker, el futbol és un esport en què juguen 11 contra 11 i sempre guanya Alemanya.
