TW

És l’home un llop per a l’home o és bo per naturalesa? Són compatibles les dues coses, fins i tot en una mateixa persona? Es pot aplaudir als sanitaris i després sortir al carrer a incomplir les indicacions establertes amb criteris mèdics? És l’incompliment d’aquestes normes una mostra d’incivisme irresponsable o una reivindicació de llibertat democràtica? És el seu compliment una perillosa submissió al poder o simple civisme responsable? És equiparable la comprensió empàtica cap a la passió d’un adolescent per retrobar-se amb la seva parella i la que mereixen les vulneracions en grup de la distància social per part d’adults amb negocis i salaris fràgils? És la informació oferida per Facebook i Antena 3 un criteri suficient per actuar de forma conscient i reiterada en contra de recomanacions d’epidemiòlegs per protegir pares i avis, també els dels anàrquics xerraires? Són els dubtes sobre el confinament un passaport suficient cap a la rebel·lió contra el BOE de cada fosquet? Tan complicat és complir indicacions tan senzilles com anar a córrer sol? És tanta la necessitat biològica de socialitzar a menys de dos metres? O són, en realitat, els pocs que vulneren el manual de passejos uns éssers superiors entre la massa dòcil? Si tot va bé voldrà dir que tenen raó i hauran de ser ells els aplaudits per la seva elitista valentia revolucionària? Val la pena aquesta petita revolució sense profit ni mèrit que es fa en horaris pautats i amb roba de Decathlon? Si hi ha un rebrot, respondran? Són uns afortunats els que semblen no passar cap pena pel que pugui passar i uns febles els que en passen i molta? Què és millor: assumir el risc insubmís, poc o molt, d’acabar sent un contagiós llop per a l’home, inconscient, fugitiu de l’aleatòria vigilància forestal, o la prudent obediència pròpia d’un be, dòcil, sí, però exercida des de la consciència plena que és una actitud excepcional, en una crisi greu de salut, després d’un dolorós esforç del ramat i per respecte als que ja n’han sortit esquilats?