Menorca ha passat de la Fase 0 a la Fase 1. Açò significa que Menorca ho ha fet bé i que els menorquins també ho hem fet la mar de bé. No ho dic jo. No és una opinió personal que, si fos així, no valdria res. Ho diuen les dades globals de la pandèmia. La taxa de 12 morts per 100.000 habitants ho afirma de manera taxativa, objectiva i clara. Felicitats als menorquins. Felicitats al govern i als polítics del PSIB-PSOE que han fet possible arribar a aquestes dades i a aquesta desitjada fase de desescalada. I felicitats a la presidenta del Consell Insular, la socialista Susana Mora. No només la taxa de morts per nombre d’habitants indica que Menorca ho ha fet bé i que els menorquins ho hem fet la mar de bé. El nombre d’infectats per la covid-19 també és baix en comparació amb la resta de l’estat i, fins i tot, amb la resta del planeta.
Les Illes Balears han passat en la seva totalitat -primer de tot només havia assolit aquesta fita Formentera- de la Fase 0 a la Fase 1. Açò significa que la nostra comunitat autònoma ho ha fet bé. Açò significa que els balears ho hem fet la mar de bé. La nostra comunitat manté una taxa de mortalitat de 17 per cada 100.000 habitants. Una mica per sobre de la menorquina però, encara que un mort ja és una tragèdia irreparable, indica que les coses s’han fet bé al nostre arxipèlag inexistent. Per tant, els nostres governants del PSIB-PSOE ho han fet bé, la mar de bé. Per tant, felicitats als ciutadans balears, felicitats als nostres dirigents socialistes i felicitats a la nostra presidenta, la socialista Francina Armengol.
Espanya manté comunitats autònomes a la Fase 0 i a la Fase 1. Les raons d’aquesta desigualtat és que Espanya té una taxa de mortalitat de 56 per cada 100.000 habitants. Quasi cinc vegades més que Menorca. Més del triple que el total de la nostra comunitat autònoma. Molt per damunt de la mitjana mundial. Per tant, el govern estatal del PSOE ho ha fet molt malament. El socialista Pedro Sánchez ho ha fet molt malament. El socialista Salvador Illa ho ha coordinat amb una incompetència absoluta, ideològica i tràgica. No és una opinió personal. Són dades objectives. Dades irrebatibles. Dades irrefutables. Allunyades de les ideologies. Enfora dels partidismes que són les ideologies amb carnet. Si traiem de l’equació Menorca i les Illes Balears per la seva condició insular i hi feim entrar Portugal i França, els països amb els quals compartim frontera, els resultats de la comparança continuaran sent terrorífics.
França, al nord-est, té una taxa de mortalitat per cada 100.000 habitants de 39. França ho ha fet més bé que el conjunt d’Espanya i més malament que Menorca i que la totalitat de les Illes Balears. No són opinions. Són dades. Fredes estadístiques.
Portugal, a l’oest, té una taxa de mortalitat per la covid-19 d’11 per 100.000 habitants. Millor que les Illes Balears, pràcticament igual que Menorca i més de cinc vegades menor que el conjunt de l’estat espanyol! Un èxit brutal. O els portuguesos han estat tocats per una vareta màgica o els espanyols som uns incompetents. L’explicació que va donar la vicepresidenta quarta i ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic es va decantar pel cantó màgic. Segons Teresa Ribera, com que la malaltia havia vingut «de l’est» i Portugal es trobava una mica «més a l’oest» no els havia afectat amb tanta virulència. El nacionalisme espanyol liderat ara pel PSOE no es cansa de dir que acara els problemes sense tenir en compte els territoris. Una de les seves principals representants no només justifica el seu fracàs a través dels territoris sinó que hi afegeix els punts cardinals!
Davant aquestes xifres esfereïdores que presenta Espanya podem fer dues coses. O deixar-nos consolar per Stalin o escoltar la nostra pròpia consciència. El dictador soviètic va proferir una frase que explica a la perfecció el seu pensament totalitari: «Un mort és una tragèdia; un milió de morts és una estadística». Dit d’una altra manera. Ens podem mirar la xifra de morts com una tragèdia. O podem observar la xifra amb la fredor d’una estadística. Els polítics que ens governen volen que ens ho mirem com una estadística. Els mitjans de comunicació estatals, comprats per aquest govern de manera descarada i oberta a través de subvencions o de publicitat institucional, volen que ens ho mirem com una estadística. Què hem de fer els ciutadans? Què hem de fer els ciutadans que també exercim, encara que sigui de forma modesta, l’opinió periodística? Un politòleg a qui seguesc i admir, encara que moltes vegades les seves anàlisis no coincideixin amb les meves, Pablo Simón, deia que ara tocava agrupar-se rere la bandera, rally round the flag. Quina bandera, estimat Simón? La bandera que llueix en el seu uniforme militar el rei emèrit que ha defraudat milions d’euros d’origen dubtós a la hisenda espanyola? La bandera que exhibien els guàrdies civils i la policia nacional el dia 1 d’octubre quan van atonyinar de manera cruel i despietada ciutadans desarmats? La bandera que defensava Billy el Niño quan torturava activistes per la seva ideologia política? La bandera que ostentava Grande Marlaska quan, com a jutge instructor, es va negar a investigar aquestes tortures i va ser condemnat sis vegades pel Tribunal Europeu de Drets Humans? Rere aquesta bandera ens hem o ens havíem d’agrupar? Rere una altra bandera espanyola, sí. Rere aquesta bandera que ha estat convertida en un pedaç per les persones que l’havien de respectar i honorar, no.
De fet ningú s’ha agrupat rere la bandera com deia Simón. Ni socialistes, ni populars, ni la resta de partits polítics. Tots, sense excepció, s’han agrupat rere el carnet del partit. Si els polítics no ho han fet com pretenen que ho fem els ciutadans? Per tant, res de banderes. Sentit comú. Empatia amb el dolor que ha provocat el virus i la incompetència estatal. I crítica. Molta crítica. Perquè la crítica, com afirma Marina Garcés a «Nova il·lustració radical», «no és un judici de superioritat. La crítica és autocrítica». Reafirma les paraules de la filòsofa davant la pandèmia l’historiador i autor de «Sapiens», Yuval Noah Harari: «Ara més que mai hem de ser crítics i controlar el que fan els nostres polítics». Si no som crítics no serem autocrítics. Si no som crítics i tampoc autocrítics el món que ens espera serà encara molt més salvatge i cruel amb les minories, els pobres i els col·lectius més vulnerables. I els poderosos, que no han dubtat a l’hora de deixar morir milers d’ancians a les residències com si fossin bestiar, hauran guanyat l’envit.
ENVIT. Acte d’envidar en el joc de cartes com ara el truc.
