A Menorca patesc la síndrome d’Stendhal. L’escriptor francès va sofrir per primera vegada el mal psicològic que du el seu nom, millor dit, el seu pseudònim -perquè nomia Henri Beyle i havia nascut a Grenoble, França, a finals del segle XVIII, a la ciutat italiana de Florència.
En canvi, jo l’he patit a la nostra preciosa illa de Menorca.
La síndrome d’Stendhal és un trastorn psicosomàtic que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i al·lucinacions, i que es produeix suposadament quan l’individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística. Encara que hi ha hagut casos de gent que sofria vertígens i esvaniments mentre visitava Florència no va ser classificat com una síndrome fins a l’any 1979, quan la psiquiatra italiana Graziella Magherini va observar i va descriure més de cent casos similars entre turistes i visitants a la ciutat bressol del Renaixement. La síndrome d’Stendhal, més enllà de la seva incidència clínica com a trastorn psicosomàtic, s’ha convertit en un referent de la reacció romàntica davant de l’acumulació de bellesa i de l’exuberància del plaer artístic.
Idò bé, jo he patit la síndrome d’Stendhal a Menorca davant l’acumulació de bellesa i de l’exuberància del plaer artístic insular. També davant l’acumulació de bellesa i de l’exuberància del plaer paisatgístic, geològic, social i cultural.
Crec que molta gent ha patit anteriorment la síndrome d’Stendhal a Menorca, encara que no ho ha sabut que la patia perquè mai no ha estat diagnosticat i, per tant, no existeix encara cap cura possible.
Per culpa de la manca de diagnosi, els símptomes han estat confosos amb d’altres demostracions que han estat emmascarades amb mals psicològics d’arrel similar i diferent causa com ara la claustrofòbia o l’avorriment com a conseqüència de la manca aparent de distraccions urbanes.
Durant el confinament vaig patir primer la síndrome d’Stendhal a través de la memòria i la imaginació. Evocava platges en les quals havia estat i havia passat bons moments.
Pregonda, al nord, on nia la merla blava. El Pilar, seguint la cursa del sol i sense deixar la línia costanera septentrional, on raja de la roca vermella la font d’aigua clara. Alfurí, on toca la mar el tambor de pedra quan hi ha tempesta i la tramuntana fa borinar els còdols submergits del codolar. A Cavalleria on hi he fet meravelloses berenetes amb els amics a l’estiu amb belles vistes a la platja i a l’illa des Porros o de Sanitja on tresquen les cabres i les sargantanes endèmiques balears. O a l’Arenal d’en Castell, imaginat quan encara era verge i els menorquins érem propietaris de l’extensa platja i jo, a nivell familiar, d’un tombat pi.
Com que tenc un ca i, gràcies a les confuses, caòtiques, contradictòries i rectificades normes del govern central, vaig poder voltar per un perímetre de cent metres al voltant de ca nostra, em vaig trobar al canaló de Cala Galdana un mart. Em va mirar als ulls des d’uns cinc metres de distància, va córrer arrossegant la seva coa vermellosa i esponjada i es va enfilar dalt un arbre, en concret a la primera alzina que es troba a la davallada de la platja venint de l’avinguda de sa Punta. Vam davallar les escales i el mart ens va tornar a mirar als ulls abans d’enfilar-se encara més amunt. Com que no tenc mòbil no vaig poder fer cap fotografia. Avui en dia, sense fotografia, no hi ha prova de vida. Em va recordar un episodi contat per Don DeLillo a la magnífica novel·la «Cosmopolis» i que va ser publicada per Edicions 62. El protagonista va veure des de la distància un tigre de Sibèria avançant damunt la neu. Des de dins la seva luxosa limusina amb pantalles d’ordinadors i decorada amb marbre de Carrara, el jove milionari evoca la visió real del tigre siberià i la contrasta amb el seu món virtual ja que, tancat dins el seu vehicle, gràcies a Internet, pot abastar la totalitat del món. Tenint en compte que, a Menorca, un torrent és un riu, un mar és un oceà i un turó és una muntanya puc dir que, veient a tanta poca distància el mart, vaig sentir la mateixa meravella que va percebre el milionari Eric Packer quan evoca la figura imponent i perillosa del tigre siberià des de la fortalesa a prova de bales de la limusina blanca que creua Manhattan un matí d’abril de l’any 2000. Només quan acceptes aquestes limitacions de grandària i de manca de grandiloqüència és quan pots gaudir i percebre la bellesa sense artificis de la nostra Illa, i, patir, és l’altra cara de la moneda, la síndrome d’Stendhal.
Durant aquesta mateixa fase de confinament i mentre observava serenament i bocabadat la posta del sol damunt Ciutadella, com si fos un grell que s’hagués desprès de les tonalitats daurades i taronges del cel incendiat, va creuar davant els meus ulls un oriol mascle. La visió del tord groc, conegut també com a menjafigues, dàvia, bacorer, figuer, figuerol, panfígol o papafigues, traçant una línia daurada de sud a nord, em va produir una sensació similar a la provocada per la visió del mart de coa llarga, esponerosa i d’un vermell torrat.
Com no patir la síndrome d’Stendhal davant tantes meravelles naturals si a més a més hi afegim la poesia delicada com el vol de l’oriol davant la posta de sol i, a la vegada, salvatge com la mirada serena d’un mart i que sap atrapar la mesura exacta de la nostra illa de Pere Gomila. O aquelles figures úniques conservades al Museu de Menorca anomenades vellons i que representaven, de forma humana i satírica, figures populars del segle XIX. O les plantes endèmiques i la fauna única com ara les sargantanes dels illots. O les taules talaiòtiques que van ser descrites per l’artista Francesc Torres com l’art contemporani dels primers pobladors de Menorca. O la caldereta de llagosta, la gastronomia també pot contribuir a la reacció romàntica davant l’excessiva exposició a la bellesa i de l’acumulació al plaer artístic, cuinada pel xef David Coca al seu magnífic restaurant de Fornells.
Vindrà el bon temps i el sol ens ajudarà a recuperar-nos de tants dies d’enclaustrament. El risc que podem córrer és aquesta exposició esmentada i descrita i que una psiquiatra italiana va anomenar un dia la síndrome d’Stendhal
