Sempre he defensat que els valors professionals de les persones van més enllà de l’estructura organitzativa per la qual treballen, i que solen associar-se als propis modes de vida. No hauria d’importar gaire si l’organització és pública o no, però al carrer la percepció és ben distinta. El tòpic dels funcionaris ve d’enfora, donat per la burocràcia, que l’administració és jeràrquica, i que els processos i normatives afarten. A la finestreta, de vegades, hi ha la sensació d’estar venut, de si et voldran ajudar o posar-te més pegues.
Les comparatives s’han accentuat durant l’estat d’alarma. Per una banda, el merescut reconeixement cap als professionals de l’atenció sanitària. Teniu el Premi Concòrdia del poble: l’estima. Per l’altra, els treballadors públics que no s’han vist afectats per cap retall, ERTO o reubicació, encara que el seu lloc d’atenció fos tancat.
En definitiva, que no és lògic que la desescalada animés el maig a despatxos i oficines a posar-se en marxa, i que els de la pròpia administració funcionin a mig gas. Com tampoc que siguin les escoles privades o d’estiu que hagin d’assumir el que la Conselleria d’Educació no sap com aclarir.
La propera fase 3 ens permetrà viatjar, aforaments del 75 per cent en terrasses, congressos de 80 persones, eliminar franges horàries... i -en canvi- Hisenda no ens fa la declaració presencial.
En tots els llocs i tots els àmbits: Els qui fan i els que fan forma que fan. De tota la vida.
