La paràbola de les dues cases que es pot llegir a l’Evangeli segons sant Mateu em sembla una de les al·legories més interessants del Nou Testament: «Per això, tothom qui escolta aquestes paraules meves i les compleix s’assembla a un home de seny que va construir la seva casa damunt roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va esfondrar, perquè estava fonamentada damunt roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes paraules meves i no les compleix, s’assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt arena. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va esfondrar, la seva ruïna fou total».
Quan han anat apareixent les entrevistes amb l’hispanista anglès d’origen birmà Henry Kamen arran de la publicació de la seva obra «La invención de España. Leyendas e ilusiones que han consturido la realidad española» he pensat en la casa damunt l’arena i en la casa damunt la roca. Tenint en compte que hispanista significa, segons la RAE, «especialista en la lengua y la cultura hispánicas» i, afegiria jo, en la totalitat de vegades, els hispanistes solen ser estrangers, per tant neutrals, no s’han de menystenir ni el seu llibre ni les seves contundents declaracions.
«La historia de España es una sucesión de fake news» (El Confidencial). «No hubo Reconquista» (El País). «España no es una nación» (La Razón). «Castilla ha sido siempre un elemento hostil» (ABC). Etcètera, etcètera.
Dit d’una altra manera. Segons Henry Kamen Espanya és una casa construïda damunt l’arena. El problema endèmic és que Espanya a través de la corrupció dels seus governants s’ha dedicat a picar de manera pacient i sistemàtica la roca que sustenta Catalunya -i les Illes Balears- i està convertint el sòlid pedreny en grans d’arena. Catalunya sempre ha aportat dues solucions a l’hora d’encarar aquest problema. La primera, l’ha practicada durant anys i panys, consistia en reformar Espanya de dalt a baix. El fracàs ha estat absolut i ha deixat el país davant la segona opció: independitzar-se i intentar convertir de nou en roca el pedreny esmicolat. També ha fracassat en aquest sentit però la seva valentia a l’hora d’encarar el problema ha aconseguit eliminar la primera solució que s’ha demostrat que era utòpica i, per tant, irreal. És impossible reformar Espanya, com va provar de fer Jordi Pujol per exemple, sense convertir-te moralment en el subjecte corrupte que volies reformar. Aquesta és la gran força de Catalunya, el gran guany que ha aconseguit: descartar una possibilitat i veure’s obligada a encarar l’única solució possible. Perdoneu que em faci pesat amb el meu admirat Sunzi: «Quan tingueu l’enemic encerclat, deixeu-li una escapatòria.» No ho han fet. No han deixat cap escapatòria. Han impossibilitat la reforma d’Espanya des de Catalunya (tesis de Jordi Pujol) i també han impossibilitat el dret dels pobles a exercir l’autodeterminació tal com està previst en els tractats internacionals i, per tant, en la Constitució espanyola. Quina solució pactada hi ha? Cap! La taula de diàleg no és una taula de diàleg ni de negociació. És una treva dins la treva que està sent la crisi de la covid-19. A qui beneficia aquesta doble treva ja ho veurem amb el temps, però no em costa gens imaginar un exèrcit de miners, com aquells diminuts nibelungs que surten a les òperes de Wagner, representants del submón de l’estat, vestits amb togues, disfressats de parlamentaris, amb l’uniforme de policies o brandant una ploma afuada enfonyant-se cada dia a les profunditats de la terra i picant la roca sòlida amb pics, dents i queixals o barra bina i, quan troben roca viva, fins i tot amb barrobins.
¿Una exageració? Només posaré un exemple de gran actualitat, millor dit una comparació feridora, per demostrar que Espanya no és una nació. Un policia sotmet a maltractaments un detingut de raça negra a Minneapolis fins provocar-ne la mort. Encara que sigui membre d’una minoria, tota la nació americana, de nord a sud, d’est a oest, reacciona i surt en massa a manifestar-se i a protestar davant aquest crim policial. El poder del president de la nació més poderosa de la terra trontolla i s’ha d’amagar dins un búnquer per protegir-se de la ira justa dels manifestants. En canvi, aquí, a Espanya, una minoria com la catalana és massacrada i la violència retransmesa en directe per televisió només per voler votar en un referèndum sense cap conseqüència legal i no hi ha cap manifestació en contra de la repressió policial i a favor de la minoria lingüística i cultural en cap racó d’Espanya. Els intel·lectuals d’esquerres, en tost de tenir la mateixa reacció que estan tenint els intel·lectuals dels Estats Units, justifiquen la repressió i s’alineen amb l’extrema dreta i lloen les paraules posteriors del rei, el nostre Donald Trump. Si toques a un estat els toques a tots. En canvi, a Espanya, si toques a una comunitat només toques a una comunitat perquè no hi ha cap lligam emocional, cap connexió nacional entre les comunitats. Si comparam el cas de George Floyd i la reacció dels estatunidencs amb el cas de Catalunya i la reacció dels espanyols obtindrem una evidència científica que demostra la teoria de l’hispanista Henry Kamen; Espanya no és una nació. Espanya només és una preciosa, corrupta i deficitària casa edificada damunt l’arena. Amb la pandèmia de la covid-19 ho hem pogut de nou comprovar. Com si hagi estat una analogia els paral·lelismes han estat similars. El rei, com durant la repressió contra els catalans, tancat dins la seva luxosa casa edificada damunt l’arena. Encara que, aquesta vegada, emmascarat.
Segons Francesc Riudavets, autor del molt recomanable llibret «Espigolant (Una aproximació al lèxic de Menorca no recollit al Diccionari Alcover-Moll)», la barra bina és una barra de ferro llarga que s’empra per foradar la penya i posar-hi els barrobins. L’agafen entre dos homes, un de dret i un d’assegut en terra, i anaven picant fins a arribar a la fondària desitjada. Semànticament sembla voler dir ‘barra per a dos’. Cal considerar la semblança fonètica amb el mot barrobí, que pertany al mateix camp semàntic.
