Joan F. López Casasnovas18/06/20 0:00
TW

Solemnitat religiosa o profana, celebració política o alegria de la vida privada, la festa barreja aspectes diferents i s’inscriu dins un calendari agrari i litúrgic. Festivitats populars que regeixen els cicles anuals, com Nadal, Carnaval, Pasqua, Cinquagesma, Corpus i les d’estiu..., no sols permeten veure com es diverteix i s’esplaia la gent, sinó també la jerarquització que hi ha volgut instaurar el poder per exercir control social. Temps d’entusiasme, la festa revela mentalitats i comportaments col·lectius, amb orígens arrelats a antics ritus de fecunditat i pràctiques cerimonials que acompanyen els cicles de la natura: la roda de les estacions, que garanteix la subsistència dels individus gràcies a la fertilitat de la terra; el moviment anual del sol, solc de la vida; les fases de la lluna, que van ser mesures primerenques del temps cronològic.

Periòdicament, els pobles d’arreu del món han manifestat –mitjançant ofrenes, libacions, àpats, danses, etc.- l’alegria pel retorn de la vegetació, un do del Cel encara que Bolsonaro i els seus no s’ho creguin quan cada dia devasten l’Amazònia.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

I si l’art rupestre ja ho expressava de manera més o menys estilitzada, què no faran, idò, els artistes actuals? La celebració de grans diades, i la mitificació que despleguen, ha estimulat la creació de cançons, paròdies i danses, pintures, etc. i, per suposat, ha fet córrer rius de tinta als escriptors. Cada any les festes dels pobles, Sant Joan en especial, generen un cabdal inesgotable de literatura. Sabem que una gran emotivitat no necessàriament implica igual vàlua artística; però si qui escriu ajunta passió i ofici, el resultat pot ser esplèndid. Josep J. Casasnovas ha publicat enguany «Replec», un esplet de poemes santjoaners de sòlida construcció, on llegim l’encert de versos de bella factura i contundència expressiva.

Robert Lowell estava convençut que el destí particular del poeta va inextricablement unit al destí de la col·lectivitat i no es pot entendre l’un sense l’altre. En determinats moments màgics festius, doncs, s’esdevé l’abraçada de l’ésser humà com a individu amb la comunitat a què aquest vol pertànyer. La pertinença és inicialment determinada per factors no escollits (de naixença, familiars, educatius, etc.), però, després, serà qüestió de decisions electives.

Davant el desbordament de vitalitat que suposen les festes, no és estrany que molts visquin l’anomalia que ha causat l’epidèmia a les d’aquest estiu com un drama. Què dic? Com una tragèdia! Per què ens castiguen els déus? En què els haurem ofesos?