Ròtil és una paraula que no havia sentit mai. Tampoc l’havia llegida enlloc fins que a principis de juny vaig començar a devorar els dos volums del «Cançoner popular de Menorca» del músic i estudiós Bep Cardona Truyol. A l’apartat de Cançons de feina i oficis hi ha documentada la Cançó d’espigolar en una versió del gran i enyorat Deseado Mercadal: «Na Marieta espigola / fa manades amb ròtil. / Sabeu qui hi ha d’anar? / N’és en Bep de Binimoti». Un ofici antic, espigolar, que ha desaparegut -encara que ara hi hagi espigoladors urbans que espigolen per imperiosa necessitat-, i una cançó per entretenir i fer la feixuga feina amb una certa alegria i empenta.
Però què significa ròtil? Ho he demanat a dues persones que de joves van espigolar i cap de les dues en sabia el significat. Segons les notes de l’autor del cançoner, ròtil és la planta que serveix per fer lligalls. Els espigoladors -i les espigoladores- a mesura que anaven recollint espigues d’allà enmig feien manats amb aquesta planta. L’espigoladora i l’espigolador consultats m’asseguren que no feien servir cap planta per fer els lligalls. Que els manats -o manades- els lligaven aprofitant la mateixa tija d’una espiga.
Dos sistemes, dues maneres de fer manats de les espigues caigudes als segadors durant la segada i recollides d’allà en terra per qui espigola.
Però no només són una lectura interessant, recomanable i enriquidora els dos volums editats per l’Institut d’Estudis Menorquins com a cofre que conté un tresor lingüístic on es conserven les paraules antigues. Aquesta és un mèrit menor comparat amb la resta. La segona qualitat remarcable és l’ambició de conformar un corpus que abasti la totalitat, si açò és possible, del cançoner popular menorquí. Moltes vegades, massa, ens trobam a Menorca -l’illa més estudiada del món segons paraules de Josep Pla- davant un allau de publicacions o estudis que són redundants. Diuen el mateix que ja s’havia dit encara que ho diguin en una altra època i siguin presentats com una imperdible novetat. Al mateix temps, temes que no s’havien estudiat mai queden una vegada rere l’altra en la més absoluta obscuritat. Bep Cardona ens ofereix un corpus compacte i definitiu que pot donar peu a d’altres treballs a manera de ramificacions rizomàtiques però que difícilment serà ampliable per la seva acurada ambició metodològica. Dit d’una altra manera. Bep Cardona ha escrit quelcom sòlid, com una casa, com una catedral, com un bell edifici que resistirà el pas del temps i les envestides dels redundants.
A MÉS DE LA RECUPERACIÓ i recopilació de les lletres de les cançons el que encara és més important és la recuperació, recopilació i transcripció de la música, de les partitures. A pesar que el prologuista Jaume Mascaró Pons afirmi que la cultura musical de Menorca és molt notable crida l’atenció que, a diferència de les lletres de les cançons, les composicions musicals que les acompanyen són en moltes ocasions exportades. El cas paradigmàtic és el Jaleo. Amb la lectura del primer volum obtenim dues dades clares. Fa pocs anys que el Jaleo s’interpreta a les festes patronals menorquines. Al clàssic «Foc i fum» (1885) de mestre Joan Benejam no hi apareix. Encara que a la novel·la costumista «Del cor de la terra»(1910) el magnífic Ruiz i Pablo ja parla del Jaleo a les festes de Sant Joan. Per tant, podem calcular que el Jaleo, com a acompanyant imprescindible de les festes, té poc més de cent anys. La segona dada és que és una composició importada. Procedeix d’una peça anomenada Jota estudiantina (A la orilla del Ebro), un fragment de la sarsuela El Postillón de la Rioja de Cristóbal Oudrid que va ser estrenada a Madrid l’any 1856. L’única aportació musical d’aquesta peça emblemàtica va ser feta pel compositor de Ferreries Gabriel Cardona l’any 1920. La versió del compositor ferrerienc només es toca a la seva localitat natal. Podríem posar més exemples. Al volum dos i a la secció de música religiosa apareix una cançó titulada Himne a la verge del Toro que agafa la música del popular Virolai que com a autor de la lletra té a Jacint Verdaguer i, de la música, al mestre Josep Rodoreda.
Un altre Josep, en Cardona, ens transmet tota aquesta riquesa lingüística i musical amb una escriptura adequada, oportuna i pausada. S’hi percep un domini sobre el tema i una absència absoluta de fer notar aquest extens i ric coneixement al lector. No ens parla amb la condescendència de l’expert. És un tresor lingüístic, antropològic i musical comú i, l’autor d’aquesta magna obra, ens ve a dir que ens convida a entrar-hi i compartir lletres, sons i entonacions a través del coneixement i l’acció. El menorquí és cantador. Canta al camp, a la banqueta, a la llar. Canta als teatres i als escenaris. Canta el sabater, el pagès, el llaurador, el mariner, la religiosa, la mestressa de casa. Canta l’infant i canta la mestra d’escola. Canta el glosador i canta la Sibil·la disfressada. Canta el desenfeinat i aquell que està tapat de feina. Canta la mare i escolta el fill fins que està adormit. Es canta per espantar els mals i es canta perquè els infants aprenguin a llegir, a comptar i a reconèixer el propi cos. Es canta per projectar les emocions. Hi ha uns versos de «La tempestat» de Shakespeare que m’agraden molt i que intentaré reproduir de memòria. Ve a dir així: «com és que les cançons tristes em posen alegra i, en canvi, les cançons alegres em posen trista?». La música produeix aquests efectes contradictoris.
MENORCA HA DONAT, I ENCARA DONA, grans cantants. Tal vegada aquesta cantera relacionada amb la feina s’ha perdut per la necessitat de concentració i per culpa de la interferència de les màquines. El volum doble de Bep Cardona tal vegada ajudarà a recuperar aquesta acció humana o, si més no, ens la recordarà. També m’ha agradat el trencament dels tòpics. No sé per què s’ha imposat que el folklore és rural i una mica babau. Després de tenir entre les mans els dos volums he percebut forces contràries. És viu, picant, irònic, actual, cruel, amorós, sentimental, tràgic. És un mirall que reflecteix la vida quotidiana. Com a lector m’ha cridat poderosament l’atenció la crueltat extrema present en la lletra d’algunes cançons. Sogres que maltracten les nores (La porquerola); mares geloses que maten lentament i de manera cruel les seves filles (Na Margalida: «Sa mare, com ho va sebre, / la tanca dins un estudi, / que per menjar n’hi donava/ els ossos de carn salada, / i per beure li donava / l’aigo de la mar salada»); presoners que són executats per crims que desconeixem (A la ciutat de Nàpols) o pares que maten a cops les seves filles per haver-se atrevit a sortir a ballar a la plaça del poble (A la plaça es fan ballades): «Son pare agafa les cordes / i un garrot amb cada mà. / La primera garrotada / tot el cap li va trencar; / la segona garrotada, / ben morta la va deixar». El sexe també hi és present, encara que mig amagat. També hi ha un fort sentit de la paròdia i de l’humor. I una gran vinculació amb el territori (Sa novia d’Algendar). La poesia és, no obstant açò, el tret fonamental. La cançó popular menorquina presenta un lirisme lliure i desacomplexat. L’amor recorre tot el cançoner. Un altre gran encert és la inclusió de la cançó d’autor. Per acabar, una bella contradicció: clàssics de creadors que encara són vius; «Mira el cel i escolta es vent / que de Menorca t’arriba».
Un doble llibre amb lletres i partitures ideals per aquest temps posterior a la pandèmia. Un tresor lingüístic i musical per si volem cantar i fer sonar els instruments i així donar gràcies per romandre vius i per acomiadar les persones, la majoria ancians i coneixedors d’aquestes cançons, que ens han deixat.
