L’estiu és, sense cap tipus de dubte, l’època de l’any que més m’agrada. Sobretot l’inici de l’estació, quan els dies són llargs, el cel acostuma a ser net i la mar brilla sota un sol esplèndid i càlid que tempera la meva habitual manca de calor corporal. Caminar lleugera de roba, sentir la sal de la mar a la pell i el daurat del sol dibuixat a la cara. I seure en alguna terrassa tot veient la vida passar, mentre et fas conscient, entre admirada i incrèdula, de la fortuna d’haver nascut en un paradís com aquest que ens acull.
Enguany, tot i ser un estiu diferent i trufat de pors, res no perd la màgia del moment i, més tost, sento com si els aborígens haguem recuperat una estació de la qual, en certa mesura, se’ns foragitava en els últims temps. A vegades, tenia la sensació que les persones que ens visitaven ens prenien part de la nostra llibertat al trànsit i gaudi de l’illa. Entenc que, pel monocultiu laboral que se’ns/ens ha/hem implantat això es el desitjable, pero no em negareu que l’espai lliure que es respira enguany feia molt que no el sentíem...
Sóc conscient de la dificultat econòmica que ens arribarà pero adoptem una postura resilient i, davant la dificultat del moment, siguem capaços de viure l’aquí i l’ara i donar-li la volta a la situació, tot gaudint d’aquest estiu diferent i preciós que se’ns presenta (si la covid ho vol!). Com vaig sentir dir a algú, el dolor és sovint inevitable però el sofriment s’escull. Comencem a patir quan sigui necessari, no abans! Bon estiu, polits!
