El millor de la setmana ha estat comprovar que es pot fer un bon acte, l’homenatge a les víctimes de la covid-19, sense discursos. Són una plaga, sovint simples amanides d’obvietats i recursos retòrics que, en superar una determinada durada que hauria de fixar el codi penal, poden convertir qualsevol esdeveniment (lliuraments de trofeus, inauguracions, presentacions...) en un martiri. Se’n salven pocs.
L’obvietat i la retòrica poden ser, també, un recurs estratègic. L’obvietat estratègica de la setmana arriba des d’un despatx de Madrid on han descobert, amb potents ordinadors i preparadíssims experts, que a les illes qui més viatja és qui té més diners. Pum! Jo els puc avançar, des de casa i amb una cervesa a la mà, que a la Península passa exactament el mateix. Qui té un sou més justet pot anar menys de vacances, ho té més complicat per enviar els seus fills a estudiar lluny de casa, té una feina que li requereix menys mobilitat i no pot escollir les dates de la seva necessària visita a un familiar llunyà perquè ha d’ajustar-la als preus més assequibles. L’única diferència és que a una illa tot açò és encara més extrem.
Que l’aportació estatal al transport dels insulars beneficiés per igual totes les rendes, com plantegen des de Madrid, seria ideal. Maneres fantàstiques de fer-ho serien, per exemple, limitar la luxúria dels algoritmes de les aerolínies o millorar les beques per estudiar fora de casa. Però sembla que a Madrid tenen altres idees menys agradables i ara disfressen el pur estalvi de poètica justícia social.
El problema segueix sent que allà no entenen que, a una illa, a l’avió no s’hi puja sempre amb la crema solar i l’encàrrec de comprar un dècim de Nadal. Que, per distància i absència d’alternatives terrestres, s’ha de poder viatjar sense ser fiscalitzat, sense sentir-nos culpables per passar un cap de setmana a Port Aventura, i sense que ho aprofitin aerolínies que, de forma lícita, busquen la màxima glòria dels seus accionistes. Tot molt obvi, també.
