La pèrdua d’activitat comunitària derivada de la pandèmia fa que hi hagi gent que duu les veles tristes i que els costi navegar. Sense festes, sense saraus, les setmanes estiuenques no són iguals. De vegades, va bé girar el sentit de com passen les coses. L’alegria fa somriure però diuen que els somriures també indueixen alegria. Potser en la relació entre la vida i la salut passen coses similars.
La tardor ja guaita i segurament no serà tan esperada enguany. Mancats de saturació de renous i gentades, la soledat dels carrers carregats de fulles caigudes no es fa primordial. Les pluges rere la finestra en els capvespres que s’escurcen, no tindran el mateix efecte balsàmic per a l’esperit aquests pròxims mesos que en altres ocasions. Un any certament estrany.
Cal mantenir l’esperança perquè en qualque moment, com ja ha passat històricament, el risc d’epidèmia baixarà i les imatges actuals de tanta gent amb mascareta semblaran més una moda que un problema sanitari. Així era com molta gent veia, fa només uns mesos, els orientals que ja usaven mascareta pels nostres carrers.
I les modes canvien. Fa uns anys, la moda, el costum, la manera de fer que es va imposar en la gestió del cultius era eliminar com més vida millor, amb l’objectiu de deixar el terreny sense competència per a la producció principal que es volia promoure, fos farratge, horta, fruita o de qualsevol altre tipus. D’aquesta manera, s’eliminaven les plantes potencialment competidores, primer llaurant i després aplicant herbicides.
Després també es van començar a combatre els possibles insectes que podien afectar les collites, a partir de flitar amb insecticides. Però no es podien oblidar els perills de patir explosions de fongs, amb la qual cosa també calia aplicar fungicides. Així i tot, hi havia collites que no se’n sortien i es va iniciar l’entrada de llavors transgèniques, que ja duien incorporats els pesticides dins la seva composició.
Tot això es feia per millorar la salut de les produccions. Com que s’empren productes de laboratori, són substàncies que queden fora de l’experiència biològica de l’evolució. La seva toxicitat s’acumula, passa fàcilment a la cadena tròfica, es moren les aus, les formigues, la vida microbiana del sòl fèrtil... Avui, moltes tanques que han rebut aquests tractament de manera reiterada, presenten clars símptomes de pèrdua de fertilitat que es pot constatar amb analítiques de terra.
Les noves tècniques que es comencen a implantar, canvien el panorama. Ara s’aconsella no deixar mai la terra desprotegida d’herbes. El canvi climàtic ja és una realitat i l’escalfament i la major evaporació del terreny afecta seriosament els cultius. Cada vegada més, la gestió agrària procura afegir vida al paisatge.
Quan es comprèn el funcionament, es pot facilitar la presència d’altres plantes que ajudaran al conreu. Es coneixen multitud d’insectes que són beneficiosos, precisament perquè ajuden a controlar les plagues. Igual passa amb els ocells, amb les ratapinyades, amb els calàpets, amb les sargantanes... I es fa realitat el raonament d’aconseguir major salut quan hi ha més vida, no només a l’inrevés.
Això és el que recomanen una colla de científics respecte de la promoció de la salut davant les malalties. Cal augmentar la vida i defugir d’allò que simplifica excessivament la realitat. Si l’entorn està sa, l’espècie humana en surt beneficiada. Els espais urbans amb arbres, jardins, ocells i insectes, són més sans que els immaculats de ciment i asfalt. És pura aplicació de la nostra constitució animal.
Les precipitacions de tardor acostumen a ser el moment més importat per a la recàrrega dels aqüífers. També perquè s’acabi la letargia del calor de l’estiu i comenci la primavera d’hivern. Perquè apareguin de nou flors i papallones. Perquè es reactivin les bulboses que dormien sota terra. Perquè comencin a córrer els torrents, a benefici de les tortugues d’aigua i les anguiles. Perquè els micelis subterranis posin en marxa la seva immensa teranyina d’informació i arranqui l’aparició dels bolets més primerencs.
I també perquè es recuperi l’enorme activitat cultural del nou curs, amb condicions canviants d’aforament, distància i mascareta, però que poden insuflar nous aliments a l’ànima. Com el vent menorquí que ompl les veles i les hi porta l’energia per tornar a navegar per la travessa que ens ha tocat viure.
Temps més frescos, per sortir a caminar i veure les belleses i els problemes del territori. Per decidir prendre part activa de les solucions que la nostra societat requereix. Per somriure davant la sort de ser-hi.
