Joan F. López Casasnovas10/09/20 0:00
TW

Richard Ford visitava Espanya cap a la meitat del segle XIX i publicava un text, «Gatherings from Spain» (Londres, 1846), que l’historiador Paul Preston esmenta en el seu darrer gran assaig, «Un poble traït: corrupció, incompetència política i divisió social (Espanya, 1874-2019)». Ford afirmà que el sistema polític espanyol funcionava amb dos motors: l’autoritarisme despòtic i la corrupció. No tirava mala pedra aquell observador. Preston ha mostrat i documentat que aquests dos motors no s’han enferritjat al llarg de les dècades del XIX i XX, que estudia, i continuen ben greixats en tot el que duim de segle XXI. Només com a exemple, llegim que el general reaccionari Ramón M. Narváez, que va presidir el govern set vegades entre 1844 i 1868 fou gran adepte al primer motor. En el llit de mort pronuncià unes paraules definitòries: «No tenc enemics, els he afusellats tots».

Quant a la corrupció, la falsificació electoral era pràctica habitual en el règim de la restauració monàrquica, afavorint el bipartidisme sistèmic. Referint-se a les elits extractives, que sempre han tingut niu al cor del nacionalisme espanyol i que han utilitzat les institucions de l’Estat (exèrcit, justícia, legislatiu, govern, etc.) per gestionar els seus cortijos, en deia Manuel Azaña: «lo más granado de la sociedad española se aplica a vendimiar el poder». Per cert que la semàntica del castellà cortijo té un curiós recorregut: és diminutiu de corte, que tant pot significar l’entorn més proper al rei i la seva reial família, com corral d’aviram o estable de bestiar. Vegeu diccionaris. Les Corts espanyoles avui són la reunió dels electes al Congrés i al Senat.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Preston discerneix una pauta en la història moderna d’Espanya, sorgida d’un desfasament entre la realitat social i l’estructura del poder polític que la governa. Als llargs períodes durant els quals els elements reaccionaris han emprat el poder polític i militar per frenar el progrés social, els han seguit breus esclats revolucionaris, que van procurar que la política espanyola incidís en la realitat social del país. Els esforços per a una reforma agrària i per distribuir la riquesa provocaren reaccions que aturaren el rellotge i restauraren l’equilibri tradicional de poder social i econòmic. Així, els moviments progressistes van ser ofegats per generals: O’Donnell (1856), Pavía (1874), Primo de Rivera (1923) i Franco (1936-1939). Avui els militars semblen haver cedit el pas a la cúpula judicial.

Quin futur depararà ‘el destí’ al govern de coalició PSOE-UP?